Medalles i discursos

L’Alcalde ens ha enviat una invitació pel proper 16 de maig per celebrar el Dia de la Policia Local de Mataró i assistir a l’acte de lliurement de felicitacions públiques.

Gràcies, però no hi assistirem.

Ara bé, com pot ser que es perdi el temps i es gastin diners públics fent d’actes de clara reminiscència militarista? Quin privilegi tenen els policies per rebre aquest tracte distintiu?

Penso que als policies de Mataró els cal, primer de tot, una cura d’humilitat perquè no tenen cap crèdit després del cas Cernuda, de la persecució dels col·lectius socials (no oblidem les multes que ens heu clavat pel sol fet de manifestar-nos o penjar cartells) o d’actuacions vergonyoses com la criminalització del Casal de Joves de Cerdanyola.

El policia bo, honrat i justicier no existeix, simplement, perquè les prioritats de l’actuació de la policia local de Mataró responen als interessos polítics i econòmics dominants. Darrera d’un policia sempre hi ha un polític i resulta decebedor que entre uns i altres es tapin les vergonyes i a sobre ens tractin d’idiotes. Si hi ha cap policia local amb dos dits de front el primer que hauria de fer és qüestionar la ideologia classista del civisme i la despropoció de moltes actuacions, que en el 90% dels casos castiguen severament als més febles i, en canvi, acaben donant carta blanca als més poderosos per seguir manant, especulant, prostituint, traficant, contaminant, etc.

La masia de Can Palauet: un altre exemple del clientelisme polític

L’Ajuntament de Mataró, a través de l’empresa PUMSA, ha cedit l’espai de la masia de Can Palauet al Centre Cultural Andalús Nuestra Señora del Rocío Divina Pastora. No entraré a valorar les activitats que du a terme aquesta entitat, però no puc compartir el fet que un espai emblemàtic del barri de Cerdanyola, tan necessitat com està d’equipaments, es destini a l’ús privatiu d’una entitat folklòrica. Aquest tipus de tractes de favor delaten pràctiques de clientelisme polític i, dissortadament, aquesta és la pràctica habitual del PSC a Mataró.

Fa quatre dies els beneficiaris del clientelisme del PSC eren la colla castellera dels Capgrossos (quota de catalanitat) i ara són el “andalusos” (quota d’espanyolitat), així, seguint la tècnica dels camaleons, l’Alcalde Baron pot vestir la faixa castellera, el barret de señorito o passar per costalero... i, cosa que trobo patètica, alliçonar-nos sense descans sobre la convivència i la diversitat.

Mentrestant, però, hi ha reivindicacions associatives, com la construcció d’un equipament polivalent i cobert per a ús de tota la ciutat, que no es materialitzen mai perquè no encaixen amb la instrumentalització caciquil, clientelar i partidista amb què actua el PSC. Aquest tarannà és més propi d’una dictadura que no pas d’una democràcia, però no hem d’oblidar que això no seria possible sense el silenci i/o complicitat de la resta de forces polítiques i de les entitats beneficiades.

La transitorietat de l'autonomisme

"Després dels anys de la transició postfranquista, el decenni dels vuitanta es va iniciar a Catalunya amb la perspectiva de la construcció de l'autonomia com a eix d'una institucionalització democràtica general.

El període de més efervescències de canvi, que es pot datar entre 1974 i 1979, va ser ocasió d'alteracions de valors i mentalitats col·lectives, algunes de les quals van cristal·litzar en modificacions legals i de costums.

Aquests moments d'inestabilitat no van donar lloc, però, a un projecte de societat capaç de fer front a les novetats de la crisi econòmica i la consegüent reconversió tecnològica, de relacions internacionals, d'activitats laborals i professionals, que recorre tots els països industrialitzats.

Davant les incerteses i les inseguretats del futur econòmico-social, s'ha produït així, els vuitanta, una recuperació de valors i referències tradicionals, que l'eufòria de canvi dels anys setanta havia imaginat superats.

Aquesta ha estat la força i la feblesa del nacionalisme que ha protagonitzat la construcció de l'autonomia política de Catalunya. La força, perquè ha aconseguit articular una coalició política electoralment majoritària que ha pres les regnes del govern de la Generalitat. La feblesa, perquè la seva victòria mateixa és una expressió de la transitorietat de tot el sistema polític, en el qual les bases associatives i els mecanismes de representació tenen escàs arrelament, inferior encara al de la segona meitat dels anys setanta, i permeten mantenir no poques incògnites respecte al futur."

[Josep Ma. Colomer: “La construcció de l'autonomia (1980-1984)” dins SOBREQUÉS, J.: La transició democràtica i l'arrencada de la Catalunya autònoma.- Ed. Ara.- Barcelona, 1984]

En primer lloc, per situar aquest text, cal tenir en compte que l'autor és afí al PSC. A partir d'aquí hi ha una sèrie d'aspectes que m'agradaria comentar.

Reconeix la conjuntura potencialment revolucionària viscuda entre els anys 74 i 79, que va propiciar canvis de mentalitats i costums, però no ens explica perquè es va frustrar l'esperança de la transformació social i únicament exposa dos fets: la crisi econòmica i el triomf de CiU a la Generalitat.

Penso que l'autor amaga informació i fa una interpretació mecànica (crisi econòmica = triomf de la reacció). Hauria estat més encertat descriure la situació dels anys vuitanta com els anys del repartiment clientelar de les engrunes de poder cedides per l'Estat espanyol en previsió del seu reforçament ulterior, tal i com realment ha succeït. És una qüestió de punts de vista, però per mi, PSC i CiU sempre seran les dues cares de la mateixa moneda, és a dir les dues cares d'un mateix problema: la submissió dels Països Catalans a l'Estat espanyol.

Finalment, l'únic punt en què coincideixo és en la “transitorietat de tot el sistema polític”, òbviament, perquè considero que l'autonomia és una fase social, política i cultural que ja no s'ajusta a les necessitats actuals del poble català. En canvi, amb la independència trobaríem una expressió política adequada i satisfactòria, ideal per reprendre la transformació social interrompuda pels "protagonistes" de la transició postfranquista.

Les tribus de la nació

Abans de començar vull remarcar que Jordi Solé i Camardons és una referència imprescindible en la meva formació sociolingüística. Dit això i després d'haver llegit “Les set tribus de la nació catalana. Conversa amb els meus budes. Anàlisi del discurs sobre el català (1977-2003)” passo a comentar algunes de les seves aportacions.

En primer lloc, és un veritable calaix de sastre; el llibre aporta molta informació i això sol ja en justifica la lectura.

L'autor ressegueix les diverses tendències del catalanisme i les seves opinions sobre la situació de la llengua catalana entre els anys 1977 i 2003. Per facilitar l'anàlisi, classifica les persones que defensem la llengua i la catalanitat en set tribus (!) a les quals hi suma una tribu exògena: 1- Radicalistes, 2- Activistes, 3- Ètics o assemblearis, 4- Etnocèntrics, 5- Polítics independentistes, 6- Nacionalistes, 7- De la nació i 8- Sucursalistes.

La tesi central del llibre exposa la necessitat de trobar punts de confluència en els aspectes més positius de cada tribu i fer de la cultura catalana una cultura hegemònica en el seu propi territori, en la línia preconitzada per Joan Fuster a “Per a una cultura catalana majoritària” (Ara o mai, 1981).

Repassant l'evolució dels debats sobre la llengua dels últims anys es veu clar que els poders autonòmics neguen el conflicte lingüístic i que l'identifiquen falsament amb un conflicte social. Aquesta tendència a anestesiar la lluita pel català està estretament lligada al reviscolament de l'espanyolisme, que a partir de 1981 (cop d'Estat, Manifiesto del 2300, LOAPA...) va invertir el seu discurs públic presentant la llengua castellana com a víctima.

La bel·ligerància dels governs de CiU envers els moviments per la llengua queda al descobert amb l'actuació de la Direcció General de Política Lingüística presidida per Aina Moll, que va centrar el seu discurs en una alternança de culpabilització i bona voluntat. El manteniment de l'status quo ha estat una de les tendències predominants de les últimes dècades, però lluny de dissipar el conflicte lingüístic, l'ha fet més latent que mai i prova d'això seria l'aparició de l'activisme lingüístic de signe espanyolista (català light, Foro Babel, Ciutadans, etc.).

Mentre Branchadell i Manent aposten per gradualisme lingüístic dins de l'Estat espanyol, Camardons (igual que Bernat Joan) lliga la normalització del català a la consecució de la sobirania política del poble català, basant-se en el fet que a Europa totes les normalitzacions reeixides sempre han estat precedides de processos d'independència nacional. En aquest sentit, l'autor mostra el seu optimisme davant les fissures de l'espanyolisme i en la viabilitat de la independència dels Països Catalans, que estaria més a l'abast que no pas la normalització efectiva de la llengua catalana.

D'altra banda, com a lector i persona al·ludida (p. 41 i 141) em sento obligat a discrepar del simplisme amb què l'autor encasella les tribus. Particularment, em sento molt molest quan algú amb carnet d'Esquerra titlla l'esquerra independentista de “radical” i de no tenir discurs propi pel que fa a la defensa de la llengua catalana. En aquest aspecte considero que l'autor patina i, en canvi, es mostra excessivament candorós amb “la seva tribu”, que curiosament és l'única que etiqueta com a “independentista”... Llegit quatre anys després de la seva publicació penso que ja tenim una perspectiva més clara de l'actuació política d'Esquerra, la qual cosa fa més evident el risc d'identificar de forma exclusiva l'independentisme amb unes úniques sigles (o tribu).

Ara bé, el que veritablement va motivar la carta publicada al diari “Avui” (02/05/2003), que anava signada amb el meu nom, va ser la necessitat de donar resposta a un article de Camardons, on a més d'anunciar la classificació de “les tribus de la nació” va fer una interpretació gens favorable de Maulets. La nostra resposta no pretenia ser ambivalent i cal llegir-la tenint en compte el context repressiu dels darrers anys del PP d'Aznar; per tant, el punt de vista de Camardons penso que pecava d'injust i era difícilment comprensible per a una organització de joves com Maulets, que justament sempre havia fet bandera dels seus llibres.

No el vam entendre i ell tampoc va comprendre la nostra queixa, però malgrat tot, repeteixo: els estudis i assaigs de Camardons sempre seran referencials. Per això, he retingut i em fa goig transcriure un dels passatges més esperançadors i clarividents del seu llibre:

“Els joves són molt més permeables del que sembla a les actituds positives i a entendre la realitat, només falta que abandonem els prejudicis pessimistes i les desconfiances en el futur i que els oferim idees i estructures per contribuir a canviar les coses”.

Totalment d'acord; som-hi doncs!

Democràcia? No siguem il·lusos!

L'alcaldessa d'Arrasate no va seguir el guió marcat pels espanyolistes i malgrat l'aval dels seus electors, l'Audiència espanyola l'ha fet empresonar.

En Francesc Argemí "Franki", és un xicot de Terrassa molt vinculat als moviments socials crítics amb el govern del PSC, però fa quatre dies que l'han empresonat per un delicte d'ultratge a la bandera espanyola.

El Tribunal Constitucional espanyol ha decidit anul·lar i buidar de contingut els pocs articles de l'Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya que varen escapar del ribot dels espanyolistes.

Seguint aquesta lògica de fets consumats, la periodista Mònica Terribas ja cal que es calci ara que el senyor Manuel Mas, exalcalde espanyolista de Mataró, demana obertament el seu cessament.

El PSC-PSOE té tant de poder i actua amb tanta impunitat, que oblida que els vots no donen carta blanca per passar-se la democràcia per l'entrecuix.

Per mi està clar: cal despertar, aparcar el seny i defensar-se!

1200 euros SMI

No m’agrada remenar números, però ja fa temps que visc amb preocupació la realitat precària en què vivim immersos. Justament, per això, quan he visitat la galeria d’imatges de la manifestació anticapitalista del 1 de maig a Barcelona, publicada per Kaosenlared, el que més m’ha cridat l’atenció és una pancarta amb un missatge que m’ha fet reflexionar força: “Per un salari de 1200 euros al mes mínim, Habitatge digne amb un màxim del 20% de salari”.

Si hi hagués una correlació de forces que permetés l’aplicació d’aquestes mesures, òbviament la qualitat de vida de les classes populars milloraria molt. Penso en les persones grans que atenc i que malviuen amb menys dels 528,55 euros de la pensió mínima de viudetat que estableix la seguretat social pel 2008. Penso que fins i tot jo cobraria uns quants calerons més i, sobretot, que no hauria de destinar el 60% del meu sou a pagar la hipoteca del pis. Dubto, això és un somni o una necessitat que cal reivindicar de forma urgent ?

1 de maig: més enllà de les consignes

Mentre a molts països no és un dia festiu, aquí sembla com si encara perdurés la perversió franquista de "San José Obrero". Tenim un dia festiu pensat per desvirtuar i esmorteir la reivindicació de la classe treballadora. Jo no sé si en aquestes condicions l'1 de maig és recuperable, però també penso que és una fita històrica que no podem abandonar a mans dels sindicats i dels partits venuts al Poder.

Per això, és molt saludable que hi hagi una resposta de col·lectius juvenils com Maulets assenyalant sense embuts el sindicalisme groc; igualment, comparteixo al 100% els lemes de la manifestació anticapitalista de Barcelona (la precarietat i els baixos salaris esclavitzen / la hipoteca i els lloguers ofeguen / el tripartit deslocalitza, privatitza i reprimeix).

Però, malgrat tot, penso que no ens podem quedar satisfets amb repetir consignes. Amb l'agitació no n'hi ha prou. Si de debò volem construir una alternativa social, política i cultural cal enfortir les organitzacions nacional-populars i, especialment, el sindicalisme nacional i de classe; però, a més a més, és indispensable aprofundir en el debat i la lluita ideològica per disposar d'eines d'anàlisi de la realitat que ens envolta.

Precisament, en el terreny ideològic penso que cal prestar molta atenció a les aportacions transversals fetes pels sindicalistes per la sobirania, pels seminaris d'economia crítica, per la campanya del decreixement econòmic i per algunes experiències internacionals com ara l'alternativa bolivariana.