La pèrdua de Cuba equivalia a la pèrdua d'un terç de les vendes de la burgesia. Conseqüentment, a les acaballes del segle XIX una part important de la burgesia catalana es repensà, per primer cop, el seu suport incondicional al règim de la Restauració. No obstant el “desastre de Cuba” el saberen aprofitar molt bé i gràcies a la repatriació de capitals es produí una ràpida diversificació de l'economia catalana, que d'aquesta manera modernitzà l'aparell productiu, que fins aleshores estava molt abocat al tèxtil. Irrompen empreses noves com l'Asland, la Hispano-Suiza, l'Elizalde, Lámparas Z i proliferen altres com la MTM. Tot plegat desfermà una forta expansió urbanística (urbanització del pla de Barcelona) i el sorgiment d'una societat moderna de classes (burgesia – petita burgesia – classe obrera).
En aquest context, prengué volada el “fet diferencial català” entès com la suma dels factors culturals inherents a la catalanitat i la industrialització; la cultura catalana i el catalanisme, esdevingueren doncs, l'embolcall de la nova estructura social, clarament diferenciada d'Espanya. Precisament, aquí rauen les principals contradiccions del moment, atès que l'Estat espanyol segueix sent un estat eminentment rural, amb una carcassa gairebé feudal (cal tenir en compte i com a exemple simptomàtic, que aquest Estat no tingué Ministeri de Treball fins a l'any 1920!) i centralista. La burgesia catalana voldria regenerar-lo, però el seu dilema serà que no compta amb aliats. Per això, es dota d'un partit que defensi els seus interessos de classe: La Lliga Regionalista, que té com a principal propòsit “ser decisius a Madrid”.
Malgrat tot, l'Estat espanyol, a partir dels Acords de Cartagena (1904), subscrits amb França, es veu empès pel lobbie colonialista (Marquès de Comillas, comte Güell, comte de Romanones i altres), organitzat en la “Sociedad Española de las Minas del Rif” i inicia l'ocupació dels territoris septentrionals del Marroc. Motius: donar sortida a l'excedent militar, obtenir ferro i recuperar “el orgullo nacional”.
D'altra banda, cal explicar dos elements convulsos d'aquell moment: primer,el sistema de “quintes”, que eximia del servei militar obligatori aquelles persones que podien pagar-se l'exempció, amb la qual cosa a la mili i a la guerra només hi anaven els fills de la classe obrera; segon, l'actitud de l'Església que justificava els interessos colonialistes i es desentenia de les pèssimes condicions de vida de la classe treballadora catalana.
El govern espanyol feu servir la Guerra del Marroc com a vàlvula d'escapament, com a terreny de càstig contra els obrers catalans, vilment tractats com a carn de canó, de la mateixa manera que als anys 60 ho eren els afroamericans en la guerra del Vietnam.
El 25 de juliol de 1909, es van cridar reservistes catalans per lluitar a l'Àfrica, és a dir, obrers que ja tenien una família formada i que coneixien molt bé què era la guerra. En l'embarcament de tropes es produí una violenta topada entre les dones dels obrers mobilitzats a la força i la Lliga de Dames Blanques (dones aristòcrates i burgeses) que es dedicava a repartir medalles i escapularis. Aquesta fou la guspira que feu saltar pels aires la convivència i la pau social. Durant una setmana, la classe obrera va iniciar una revolta popular de signe antimilitarista que, momentàniament, va arrasar tots els símbols de l'opressió. No només van cremar esglésies, però la història dels poderosos s'ha encarregat de ressaltar-ho per amagar les contradiccions socials inherents de la Catalunya contemporània. Fet i fet, el 1909, la burgesia aparcà les seves ambigües reivindicacions catalanistes i apostà fort per la repressió i la salvaguarda dels seus interessos de classe, igual que succeí el 1939, igual que succeirà de forma cíclica al llarg dels anys.
