(30/04/08) Demostration in Mataró: Francesc Argemí "Franki" free!
Concentració a Mataró per la llibertat de Francesc Argemí "Franki".
Concentració a Mataró per la llibertat de Francesc Argemí "Franki".
dimecres, 30 d’abril del 2008
Solidaritat maresmenca amb en Franki
Fomentar la lectura és un objectiu cultural de primer ordre
El desenvolupament d’un pla de lectura pública hauria de servir per millorar els baixos índexs de lectura i fomentar el gust i l’hàbit per la lectura. És ben senzill: cal apropar els llibres a la gent i aprofitar els recursos i les infraestructures existents. L’índex de lectura és un indicatiu del nivell cultural de la nostra ciutat, per tant és important incidir-hi.
En el passat mandat es va constituir una Comissió de la Lectura Pública (un mer tràmit formal) i també es va aprovar la construcció de la segona biblioteca pública a la zona est (Escorxador). Però, el fet és que a data d’avui desconeixem què ha fet la Comissió de la Lectura Pública i ignorem quines són les línies d’actuació política del govern municipal per promoure la lectura.
Per això, des de la CUP, hem formulat una sèrie de preguntes i precs de cara al proper ple municipal, amb el propòsit que es presti més atenció a aquest tema. Ja ho havíem denunciat amb anterioritat: no es tracta de fer grans infraestructures, sinó de donar una resposta política a una necessitat cultural de primer ordre. Fet i fet, és una qüestió de voluntat política.
N’estem convençuts que amb una inversió mínima es podrien arranjar espais per a la lectura en els diferents centres cívics i/o en els centres d’ensenyament; i, en aquest sentit, cal situar les dues propostes que hem presentat: promoure biblioteques a l’aire lliure durant els mesos d’estiu (“biblioplatges” i les “biblioplaces”) i habilitar punts d’intercanvi de llibres arreu de la ciutat. Si realment es vol, això que demanem pot ser una realitat immediata. Malgrat tot, caldrà esperar i veure quin és el grau de sensibilitat cultural del nostre govern municipal.
En el passat mandat es va constituir una Comissió de la Lectura Pública (un mer tràmit formal) i també es va aprovar la construcció de la segona biblioteca pública a la zona est (Escorxador). Però, el fet és que a data d’avui desconeixem què ha fet la Comissió de la Lectura Pública i ignorem quines són les línies d’actuació política del govern municipal per promoure la lectura.
Per això, des de la CUP, hem formulat una sèrie de preguntes i precs de cara al proper ple municipal, amb el propòsit que es presti més atenció a aquest tema. Ja ho havíem denunciat amb anterioritat: no es tracta de fer grans infraestructures, sinó de donar una resposta política a una necessitat cultural de primer ordre. Fet i fet, és una qüestió de voluntat política.
N’estem convençuts que amb una inversió mínima es podrien arranjar espais per a la lectura en els diferents centres cívics i/o en els centres d’ensenyament; i, en aquest sentit, cal situar les dues propostes que hem presentat: promoure biblioteques a l’aire lliure durant els mesos d’estiu (“biblioplatges” i les “biblioplaces”) i habilitar punts d’intercanvi de llibres arreu de la ciutat. Si realment es vol, això que demanem pot ser una realitat immediata. Malgrat tot, caldrà esperar i veure quin és el grau de sensibilitat cultural del nostre govern municipal.
dimarts, 29 d’abril del 2008
Llibertat per a Francesc Argemí "Franki"
Spain is a jail / Espanya és una presó.Llibertat per a Francesc Argemí "Franki"!
Llibertat per als Països Catalans!
Francesc Argemí, més conegut com a Franki, és un jove terrassenc que va ser condemnat a dos anys i set mesos de presó per ultratge a la bandera espanyola i per atemptat contra la autoritat el 2002. Fa dues setmanes, el Tribunal Suprem espanyol va denegar l'admissió a tràmit del recurs interpossat el 2005 per la seva advocada, Montserrat Salvadó, i, finalment, dilluns 28 d'abril va ser detingut pels Mossos d'Esquadra i conduït a la presó Model de Barcelona [dt. 29/04/08 ha estat traslladat a la presó de Brians].
Com a independentista d'esquerres manifesto la meva solidaritat envers en Franki, perquè "ultratjar" símbols opressors no pot ser considerat un delicte sinó com a un acte d'alliberament.
No es pot ser ni d'esquerres ni independentista i acatar l'ordenament jurídicolegal i els símbols que ens oprimeixen. Per tant, l'acció d'en Franki a més de ser coherent és lloable. Per això, en Franki s'ha convertit en el boc expiatori de la Justícia espanyola, una justícia que treballa al servei de les classes dominants.
Per tot plegat, és important activar la solidaritat i deixar clar a tots els burcòcrates del Poder (jutges-polítics-periodistes) que ni les seves lleis, ni les seves multes, ni la intoxicació informativa i ni tan sols la presó podran aturar la lluita popular d'alliberament nacional i de classe.
Per tal d'exigir la llibertat d'en Franki, les persones i col·lectius solidaris del Maresme, hem convocat una concentració per dimecres 30 d'abril de 2008 a les 20.00 h.- del vespre a davant de l'Ajuntament de Mataró. Us hi espero!
dilluns, 28 d’abril del 2008
El PSC crispa la convivència i la cohesió social al barri de Cerdanyola
Dijous 24 d'abril es va dur a terme una batuda policial al parc de la plaça Onze de Setembre del barri de Cerdanyola de Mataró. Els nanos que anaven caçant com a sospitosos van ser confinats al recinte del Casal de Joves de Cerdanyola, vulnerant drets i provocant situacions de tensió innecessàries. Resulta que es va trobar alguna xina pel terra i en una paperera i això va servir d'excusa perquè l'endemà mateix l'Alcalde accidental de Mataró, el Sr. Ramon Bassas, ordenés la clausura del local del Casal de Joves de Cerdanyola.
Aquesta actuació era previsible, perquè el PP i el PSC fa temps que donen peixet als veïns racistes que es manifesten contra la tasca dels monitors i, sobretot, contra la presència dels adolescents que habitualment usen aquest Casal.
La droga ha estat l'excusa per propiciar una actuació policial i política expeditiva, que perjudicarà un servei social que no només ha estat clausurat sinó que serà etiquetat i estigmatitzat com a indesitjable; a partir d'ara el mal ja està fet, per què -siguem sincers- quina família deixarà que els seus fills vagin a un Casal que els titulars de la premsa, els polítics i la policia han presentat com a un antre de perdició?
Tot plegat és impresentable i demostra el cinisme amb què s'aplica l'ordenança de civisme de Mataró. Amb el recompte de sucessos d'aquests dies queda provat que la ideologia del civisme defensada pel PSC (i tots els seus corifeus) és una simple argúcia legal al servei de les classes benestants destinada a mantenir a ratlla la xusma (llegiu: moros, negres, immigrants, adolescents, pobres i moviments socials alternatius) i que en comptes de resoldre els conflictes de convivència dóna més pes als sectors conservadors o, directament, feixistes de la nostra societat.
Altres opinions:
Aquesta actuació era previsible, perquè el PP i el PSC fa temps que donen peixet als veïns racistes que es manifesten contra la tasca dels monitors i, sobretot, contra la presència dels adolescents que habitualment usen aquest Casal.
La droga ha estat l'excusa per propiciar una actuació policial i política expeditiva, que perjudicarà un servei social que no només ha estat clausurat sinó que serà etiquetat i estigmatitzat com a indesitjable; a partir d'ara el mal ja està fet, per què -siguem sincers- quina família deixarà que els seus fills vagin a un Casal que els titulars de la premsa, els polítics i la policia han presentat com a un antre de perdició?
Tot plegat és impresentable i demostra el cinisme amb què s'aplica l'ordenança de civisme de Mataró. Amb el recompte de sucessos d'aquests dies queda provat que la ideologia del civisme defensada pel PSC (i tots els seus corifeus) és una simple argúcia legal al servei de les classes benestants destinada a mantenir a ratlla la xusma (llegiu: moros, negres, immigrants, adolescents, pobres i moviments socials alternatius) i que en comptes de resoldre els conflictes de convivència dóna més pes als sectors conservadors o, directament, feixistes de la nostra societat.
Altres opinions:
diumenge, 27 d’abril del 2008
Drets nacionals i prejudicis
Manifestació pel Kurdistan a Hackney, Londres (foto: Gladys)
Des de l'esquerra hi ha la tendència a mesurar els moviments d'alliberament nacional en funció de la utilitat que reporten a la “lluita de classes”, “la revolució”, el “progrés social”, “l'emancipació de les dones”, etc. Seguint aquest raonament, trobem actituds que conceben la llibertat dels pobles com a un mitjà (o com a una concessió conjuntural) i no pas com a un objectiu en sí mateix.
Per exemple, sempre m'ha cridat l'atenció que els teòrics marxistes dels anys 30 exalcessin el “catalanisme” i el situessin en una línia paral·lela a la lluita del proletariat, però en canvi blasmessin qualsevol aliança amb el “basquisme”, perquè era considerat atàvic i reaccionari.
Aquest tipus de maniqueismes encara són vigents avui dia en relació amb el conflicte del Tibet, on una part dels teòrics i militants d'esquerres hi posen pegues o escarafalls pel protagonisme que tenen els monjos tibetans i per l'evident ingerència dels nord-americans i la UE, que han esperonat el moviment d'alliberament tibetà per afeblir el poder emergent i autònom del capitalisme xinès. Però a partir d'aquí he de dir que trobo poc intel·ligents les explicacions que es basen en els prejudicis ideològics i en presumptes conxorxes, per minimitzar un fet irrefutable: el Tibet és una nació ocupada que té dret a autodeterminar-se.
Igualment, trobo ridícul negar el dret a la llibertat nacional del poble kurd adduint el seu endarreriment cultural o la forta implantació de la violència patriarcal en la societat kurda. Precisament, un feminisme intel·ligent vetllarà per unir la lluita nacional amb l'alliberament de les dones d'aquest país.
Tant al Tibet com al Kurdistan l'alliberament nacional és la porta que pot obrir pas a noves fites. I ambdós exemples, per molt distants que siguin, també són aplicables als Països Catalans, on la consecució d'un estat propi és -d'acord amb la meva interpretació- una condició necessària per poder bastir un model de societat nova (socialista).
Darrere de cada mur d'opressió enfonsat sempre n'hi ha un altre que cal ensorrar de nou, per això si restem immòbils (passius, indiferents, etc.) davant dels prejudicis no avançarem mai. Hi ha escrúpols que malgrat tot cal vèncer, perquè la llibertat no es pot retallar segons et convé.
dilluns, 21 d’abril del 2008
Xarxes clientelars i parasitàries
Mai he acabat d'entendre perquè serveixen els consells comarcals, perquè no són ni carn ni peix, i a la pràctica tothom sap que són una agència de col·locació de polítics i afins. Parlem clar, són una de les mamelletes creada fa 20 anys pel poder autonòmic, però que en comptes de substituir la divisió territorial provincial espanyola s'hi va superposar. Des d'aleshores ençà, la por a perdre prebendes ha servit per demorar la imprescindible racionalització política i administrativa del territori, fins al punt que les províncies han sobreviscut com a ens de referència política, electoral i simbòlica.
Les diputacions provincials, per molt que estiguin governades per "catalanistes" contribueixen a l'espanyolització efectiva dels Països Catalans, però lluny de diluir-se (com hauria estat lògic) s'han enquistat i són un veritable poder fàctic des d'on es prenen moltes decisions i es gestionen molts dels recursos dels nostres ajuntaments. En aquest sentit, el programa de la CUP sempre ha reclamat la seva supressió sense pal·liatius.
Sempre serà més fàcil qüestionar la inutilitat dels consells comarcals, ara bé, ja va sent hora, que la resta de formacions polítiques "catalanistes" també es plantegin una ordenació territorial que aparqui el provincialisme sectari (i espanyolitzador) i promoguin les mancomunitats de municipis.
Per capgirar l'actual desori territorial, és imprescindible combatre el provincialisme i els entramats burocràtics (màfies) locals que depenen de molts ajuntaments i que també serveixen de "cementiri d'elefants" (per exemple, a Mataró aquesta funció la compleixen empreses pseudopúbliques com Aigües de Mataró o el Tecnocampus).
En aquest darrer punt, i per posar un exemple aclaridor, no es pot fer una política urbanística de Mataró limitada al seu terme municipal, perquè la realitat i el sentit comú requereixen una planificació i unes respostes que abastin la totalitat de l'àrea d'influència de la nostra ciutat: Argentona, Dosrius, Cabrera de Mar, Vilassar de Mar, Llavaneres, Caldes...
Però, reconec que plantejar aquests canvis és polèmic, perquè encara hi ha molts localismes curts de mira i molts vividors de la política local, que es dediquen a celebrar ximpleries com el "dia del municipi" sense qüestionar el mal de fons: som una nació ocupada, espoliada, trossejada i sotmesa a una administrada colonialment amb una mentalitat provinciana i clientelar que, més enllà del color dels governants, penso que està perpètuament al servei dels amiguismes (corrupció) i dels interessos econòmics dominants (no dic noms perquè la llista és llarga). Aquesta situació, fugint de discursos patriòtics, sempre repercuteix negativament en les condicions de vida i el benestar de les classes populars, i això sí que em sembla més preocupant i greu.
Les diputacions provincials, per molt que estiguin governades per "catalanistes" contribueixen a l'espanyolització efectiva dels Països Catalans, però lluny de diluir-se (com hauria estat lògic) s'han enquistat i són un veritable poder fàctic des d'on es prenen moltes decisions i es gestionen molts dels recursos dels nostres ajuntaments. En aquest sentit, el programa de la CUP sempre ha reclamat la seva supressió sense pal·liatius.
Sempre serà més fàcil qüestionar la inutilitat dels consells comarcals, ara bé, ja va sent hora, que la resta de formacions polítiques "catalanistes" també es plantegin una ordenació territorial que aparqui el provincialisme sectari (i espanyolitzador) i promoguin les mancomunitats de municipis.
Per capgirar l'actual desori territorial, és imprescindible combatre el provincialisme i els entramats burocràtics (màfies) locals que depenen de molts ajuntaments i que també serveixen de "cementiri d'elefants" (per exemple, a Mataró aquesta funció la compleixen empreses pseudopúbliques com Aigües de Mataró o el Tecnocampus).
En aquest darrer punt, i per posar un exemple aclaridor, no es pot fer una política urbanística de Mataró limitada al seu terme municipal, perquè la realitat i el sentit comú requereixen una planificació i unes respostes que abastin la totalitat de l'àrea d'influència de la nostra ciutat: Argentona, Dosrius, Cabrera de Mar, Vilassar de Mar, Llavaneres, Caldes...
Però, reconec que plantejar aquests canvis és polèmic, perquè encara hi ha molts localismes curts de mira i molts vividors de la política local, que es dediquen a celebrar ximpleries com el "dia del municipi" sense qüestionar el mal de fons: som una nació ocupada, espoliada, trossejada i sotmesa a una administrada colonialment amb una mentalitat provinciana i clientelar que, més enllà del color dels governants, penso que està perpètuament al servei dels amiguismes (corrupció) i dels interessos econòmics dominants (no dic noms perquè la llista és llarga). Aquesta situació, fugint de discursos patriòtics, sempre repercuteix negativament en les condicions de vida i el benestar de les classes populars, i això sí que em sembla més preocupant i greu.
Altres opinions sobre el tema:
*Jordi Merino (ICV)
*José Manuel López (PP)
diumenge, 20 d’abril del 2008
El dèficit de naturalesa dels nostres fills
“La majoria dels nens i les nenes dels països industrialitzats pateixen el que l'autor nord-americà Richard Louv ha batejat com a “dèficit de naturalesa”. En Last child in the woods (Algonquin Books, 2005) escriu: “Tant com la bona nutrició i les hores necessàries de son, els humans necessiten el contacte amb la natura. No obstant això, la nostra societat tecnològica està impedint que els nens tinguin experiències directes a la naturalesa”.
“La salut dels nostres fills està en joc i també la salut del planeta”, afegeix Louv, “així que la manera que eduquem als nens i les nenes repercutirà amb la manera que les joves generacions responguin a la naturalesa; doncs al cap i a la fi seran ells qui decideixin el futur del planeta”.
Conclusió: cal retornar la connexió amb la natura, per estimar-la i protegir-la.
*Cites de l'article de Carlos Fresneda i Heike Freire: "Qui tem el canvi climàtic?", Viure en família (núm. 26, març-abril-maig de 2008)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)