dimecres, 5 de novembre del 2008

Barcelona capital del Mediterrani?

Dijous 6 d'octubre, a misses dites, els membres del govern municipal de Mataró ens proposen donar suport a la radicació a Barcelona de la Secretaria de la Unió pel Mediterrani (UpM). Ahir mateix, es va donar a conèixer la notícia: el Palau de Pedralbes de Barcelona serà la seu permanent de la UpM, un ens que no se sap ben bé com es configurarà, però que ja agrupa 43 estats sota la batuta de l'Europa del Capital.

En comptes de mirar per Mataró, el govern municipal ens castiga periòdicament amb propostes d'adhesió a les campanyes de màrqueting de la marca Barcelona (Fòrum de les Cultures, Costa de Barcelona, arribada del Tour de França), no sabem a canvi de què (?). Per tant, la proposta d'adhesió a la candidatura de Barcelona com a seu de la UpM, si bé arriba tard (perquè ja és un fet), demostra el vassallatge mataroní envers dels interessos polítics i econòmics dels sectors dominants de Barcelona, que no ens enganyem, són els mateixos que a Mataró i a Barcelona, estan convertint les nostres ciutats en espais inhabitables, en simples marques dins del context de la globalització capitalista.

Darrere dels espots publicitaris “Visca Barcelona” o “Mataró, ciutat mediterrània” s'amaguen polítiques classistes, de segregació i control social, que neguen la nostra identitat lingüística i cultural (catalana), destrueixen el territori, el patrimoni arquitectònic, el teixit associatiu i l'economia autòctona, imposant-nos un model de relacions socials i productives basades en la dependència i la precarietat.

Malgrat els titulars grandiloqüents de la premsa, la UpM no converteix Barcelona en capital de res, perquè sense un estat propi, tant les decisions com els mèrits i les medalles sempre estaran a mans d'altri. L'experiència de la Cimera de Caps d'Estat de la UE celebrada a Barcelona fa uns quants anys ens va deixar clar que aquest tipus d'efemèrides no només suposen un estat de setge policial sinó que acostumen a obviar la llengua catalana i a menysprear les institucions del nostre país, que al capdavall es limiten a fer el càtering i servir el “cava catalán”.

Aquest pronòstic no el fem només nosaltres (els independentistes), sols calia llegir les planes del diari espanyol El País, en la seva edició de dimecres 5 de novembre, per veure-hi clar: la nominació de Barcelona és presentada pels enemics de Catalunya com a un èxit “mediterráneo, español y barcelonés”, un èxit que es pretén contraposar amb la catalanitat, titllada d'identitat endogàmica i per tant condemnada a no existir en el nou escenari econòmic i polític que es dissenyarà des dels despatxos del palauet de Pedralbes. Com sempre: cornuts i pagar el beure!

D'altra banda, cal remarcar els interrogants que planen entorn de la UpM, i que tenen molt a veure amb la funció de frontera sud imposada per la UE.

Com hem de jutjar les polítiques de cooperació i solidaritat si els governs de la UE acaben d'aprovar i avalar la Directiva de Retorn, que legalitza persecució, internament i deportació de persones “sense papers”? Què plantejarà la fantasmagòrica UpM en relació als centres d'internament d'immigrants emplaçats al nord d'Àfrica amb finançament de la UE? Com podem tolerar la presència d'estats opressors i criminals com el Marroc, Turquia o Israel, responsables de l'ocupació del territori i de l'agressió sistemàtica dels pobles sahrauí, kurd i palestí?

Donar un xec en blanc a l'Europa del Capital no és cap acte de responsabilitat i menys quan saps que no tindràs ni veu ni vot. La UpM serà o pretén ser la projecció imperialista de la UE en la seva frontera meridional i això té certes similituds amb la NAFTA (tractat de lliure comerç a l'Amèrica del Nord).

Per tot plegat, no podem fer altra cosa que discrepar del suport incondicional que es pretén donar a la UpM i rebutgem el model de creixement que emparen els estats capitalistes que lideren aquest projecte, un model que és la causa de les guerres, conflictes i desequilibris socials, nacionals i ecològics que afecten a tota la Mediterrània. En aquest sentit, la nostra aposta de futur passa per vertebrar un bloc de poder regional altermundista a favor dels treballadors/es i els pobles, similar a l'experiència que, amb més o menys encerts, encapçala Veneçuela amb l'Alternativa Bolivariana de les Amèriques (ALBA).

dilluns, 3 de novembre del 2008

Necrològiques

Les notícies necrològiques mai són neutres i acostumen a donar molta informació sobre el mitjà que les difon i sobre la societat on va viure la persona traspassada.

Avui, un cop llegida la notícia de la mort de l’últim alcalde franquista de Barcelona (el penúltim, Joaquim Viola, va morir l'any 1978 en una acció de recuperació econòmica atribuïda a independentistes de l'EPOCA) he vist clar que es tracta d'un testimoni històric excepcional per a comprendre la societat i la política catalana dels darrers 30 anys. I doncs, com pot ser que aquest mateix any 2008 el President de la CAC, Sr. José Montilla, hagi condecorat amb la Creu de Sant Jordi un càrrec polític de la Dictadura? Com pot ser que un govern catalanista i d’esquerres, abanderat de la memòria democràtica, avali la trajectòria política d’una persona que va manar a Barcelona sense haver estat mai elegit per la ciutadania?

Que jo sàpiga ni a Alemanya ni a Itàlia es fan gales oficials per condecorar els càrrecs polítics del nazi-feixisme. Però pel que es veu, aquí som diferents... Prova d'això són els eufemismes emprats pel diari El Periódico de Catalunya o La Vanguardia per a referir-se al Sr. Socías Humbert, qualificant-lo com "El primer alcalde de Barcelona després de la mort de Franco" o "L'últim alcalde predemocràtic de Barcelona", presentant-lo com l'artífex d'una "fantàstica" transició municipal a la democràcia i, d'aquesta manera subtil, contribuint a desdibuixar el protagonisme històric dels moviments populars i la realitat irrefutable: era un franquista.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Mr. Corbacho a Mataró

Dilluns 27 d'octubre va visitar-nos el ministre espanyol de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, acompanyat del delegat del Govern espanyol, Joan Rangel, per tal de beneir públicament el Pacte de la nova ciutadania davant de l'Alcalde, Joan Antoni Baron i de tot el seguici de regidors cofois del govern i de la presumpta oposició.

La CUP no va assistir a la cerimònia i malgrat que algú pensi que som l'ovella negra esgarriada... els nostres motius són clars: en primer lloc, perquè som independentistes i, en segona instància, perquè no ens agrada agenollar-nos i pidolar quatre xavos al ministre d'un Estat (l'espanyol) que és responsable de l'estrangulament econòmic del nostre país.

A més a més, resulta que el Sr. Corbacho també és un ferm defensor de la Directiva de Retorn, que planteja l'explusió de les persones sense papers residents a la UE; i, recentment, també es va abstenir en la votació de la Directiva europea de les 65 hores setmanals de treball. Per tant, és paradoxal i un xic vergonyós que aquesta persona sigui rebuda a Mataró com l'avaladora de la convivència i el benestar social.




dimarts, 21 d’octubre del 2008

Garzón

El 1983, ara fa 25 anys, els joves bascos Lasa i Zabala van ser segrestats, torturats i assassinats per elements parapolicials que actuaven sota les sigles GAL i amb la cobertura dels fons reservats de l'Estat espanyol. Dotze anys més tard, els seus cossos foren localitzats en una fossa amb calç a Alacant.

El passat dissabte 18 d'octubre, a la localitat basca de Tolosa, per manament del jutge Garzón de l'Audiència Nacional espanyola, la policia basca va reprimir amb duresa les persones concetrades per recordar la memòria de Lasa i Zabala en el 25è. aniversari del seu assassinat.

Aquests fets posen de manifest l'estat excepció que es viu al País Basc, on una part de la població no té garantits els drets democràtics més elementals. Sorpenentment, i penso que de forma frívola i contradictòria, resulta que aquests dies el jutge Garzón acapara l'atenció informativa en relació a la interlocutòria que va emetre el passat 16 d'octubre, en la qual es declarava "competent" per investigar les desaparicions i assassinats de persones durant franquisme (tot i que la seva pretensió indagatòria s'acaba el 1952, quina casualitat, oi?).

Aquestes actuacions judicials han aixecat molta expectativa en el món de les associacions memorialistes perquè es fan en nom d'una veritat i una justícia que fa anys que esperen; ara bé a mi se'm fa difícil donar per bona l'actuació d'un jutge i d'un tribunal espanyol (recordem: emanat directament del TOP franquista) que mentrestant també es dediquen a perseguir independentistes catalans i a negar la memòria i els drets més elementals d'una part de la ciutadania basca

divendres, 17 d’octubre del 2008

San Leonardo i punt!


La nit abans del 12 d'octubre uns desconeguts van decapitar l'estàtua dedicada al general feixista Juan Yagüe que hi ha en un poblet recòndit de la província de Sòria. El poble és San Leonardo de Yagüe que es va desenvolupar com una mena de colònia muntada sota l'ideal falangista del treball corporatiu, organitzada sota la batuta del General Yagüe després de les trifulgues que aquest va tenir amb el General Franco. Després de la mort de Juan Yagüe, el poble de San Leonardo va afegir el "de Yagüe" al seu topònim i va erigir un monument a l'eix neuràlgic del poble, a peu de la carretera.


D'ençà que vaig adquirir un xic de coneixement històric, sempre que anava cap a la zona de Pinares (que, per cert, és paisatgísticament molt maca) i passava per San Leonardo em preguntava: "Com pot ser?". Doncs bé, acabo de llegir les delcaracions de l'alcalde del PP (Jesús Elvira) i no només em sorprenc sinó que em pregunto si davant d'aquests pronunciaments (fets per una autoritat elegida democràticament) es podrà fer mai efectiu l'article 15 de la famosa Llei de la Memòria Històrica espanyola que contempla la retirada de la simbologia franquista.


Fa dos anys, quan vaig visitar Vinuesa, ja vaig fer unes quantes fotos i les vaig enviar al Foro por la Memòria. Però, fer quatre fotos no té cap mèrit. En general, Sòria sempre l'he percebut -tot i els lligams familiars- com a una realitat fossilitzada en el franquisme. Per exemple, a bona part de les esglésies encara hi trobem les inscripcions feixistes dedicades als seus Caídos i malgrat que a la capital han retirat els símbols més ostentosos (com la Cruz de los Caídos del Parque de la Dehesa), penso que cal una bona sacsejada per eliminar les seqüèles mentals que va deixar la Dictadura a Sòria i a tot Castella i que avui dia estan ben latents en l'espanyolisme imperant.



dimarts, 14 d’octubre del 2008

Memòria particular

Últimament, per adormir el meu fill explico coses de "quan el papa era petit". No sé perquè però sempre acabo parlant de la meva bicicleta... la BH Star California. I, aleshores, refaig mentalment els llocs de la meva memòria: els porxos del bloc, el parc rodó, la Casa Gorga i el bicicross del descampat, la font cremada, l'Arrabassada, l'aparcament de la Residència, la baixada del carrer Arquitectura, l'escola, l'esplanada i el parc de Montbau, els carrers deserts i les places enjardinades de les Llars Mundet, el Velòdrom, el Parc del Laberint i la Vall d'Hebron. Curiós.

diumenge, 12 d’octubre del 2008

Mataró fa botifarra a la Hispanitat!




Ahir, a Mataró, es va realitzar la catorzena edició de la botifarrada a la hispanitat. Catorze anys fent botifarra ens donen una idea molt clara del rebuig existent a la nostra ciutat envers aquesta celebració imperialista.

Rebutgem el 12 d'octubre perquè som catalans i no pas espanyols, perquè és una festivitat imposada per l'Estat ocupant, perquè és la festa dels tricornis i perquè en realitat la seva "fiesta nazional" és una demostració intolerable de la violència, que és la raó primigènia de l'existència de l'Estat espanyol.

El culte a la violència està pensat per infondre por i submissió, per això (tot i que per a ells sigui un "coñazo") cada any organitzen una ostentosa desfilada militar televisada en directe i donen cobertura legal i policial als actes feixistes en els territoris dissidents (llegiu: Països Catalans). Tot plegat és execrable i denota la feble cultura democràtica de l'Estat espanyol i la d'aquells qui l'emparen i defensen. Malgrat tot, aquí estem: fent botifarra!