Mr. Corbacho a Mataró

Dilluns 27 d'octubre va visitar-nos el ministre espanyol de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, acompanyat del delegat del Govern espanyol, Joan Rangel, per tal de beneir públicament el Pacte de la nova ciutadania davant de l'Alcalde, Joan Antoni Baron i de tot el seguici de regidors cofois del govern i de la presumpta oposició.

La CUP no va assistir a la cerimònia i malgrat que algú pensi que som l'ovella negra esgarriada... els nostres motius són clars: en primer lloc, perquè som independentistes i, en segona instància, perquè no ens agrada agenollar-nos i pidolar quatre xavos al ministre d'un Estat (l'espanyol) que és responsable de l'estrangulament econòmic del nostre país.

A més a més, resulta que el Sr. Corbacho també és un ferm defensor de la Directiva de Retorn, que planteja l'explusió de les persones sense papers residents a la UE; i, recentment, també es va abstenir en la votació de la Directiva europea de les 65 hores setmanals de treball. Per tant, és paradoxal i un xic vergonyós que aquesta persona sigui rebuda a Mataró com l'avaladora de la convivència i el benestar social.

Garzón

El 1983, ara fa 25 anys, els joves bascos Lasa i Zabala van ser segrestats, torturats i assassinats per elements parapolicials que actuaven sota les sigles GAL i amb la cobertura dels fons reservats de l'Estat espanyol. Dotze anys més tard, els seus cossos foren localitzats en una fossa amb calç a Alacant.

El passat dissabte 18 d'octubre, a la localitat basca de Tolosa, per manament del jutge Garzón de l'Audiència Nacional espanyola, la policia basca va reprimir amb duresa les persones concetrades per recordar la memòria de Lasa i Zabala en el 25è. aniversari del seu assassinat.

Aquests fets posen de manifest l'estat excepció que es viu al País Basc, on una part de la població no té garantits els drets democràtics més elementals. Sorpenentment, i penso que de forma frívola i contradictòria, resulta que aquests dies el jutge Garzón acapara l'atenció informativa en relació a la interlocutòria que va emetre el passat 16 d'octubre, en la qual es declarava "competent" per investigar les desaparicions i assassinats de persones durant franquisme (tot i que la seva pretensió indagatòria s'acaba el 1952, quina casualitat, oi?).

Aquestes actuacions judicials han aixecat molta expectativa en el món de les associacions memorialistes perquè es fan en nom d'una veritat i una justícia que fa anys que esperen; ara bé a mi se'm fa difícil donar per bona l'actuació d'un jutge i d'un tribunal espanyol (recordem: emanat directament del TOP franquista) que mentrestant també es dediquen a perseguir independentistes catalans i a negar la memòria i els drets més elementals d'una part de la ciutadania basca

San Leonardo i punt!

La nit abans del 12 d'octubre uns desconeguts van decapitar l'estàtua dedicada al general feixista Juan Yagüe que hi ha en un poblet recòndit de la província de Sòria. El poble és San Leonardo de Yagüe que es va desenvolupar com una mena de colònia muntada sota l'ideal falangista del treball corporatiu, organitzada sota la batuta del General Yagüe després de les trifulgues que aquest va tenir amb el General Franco. Després de la mort de Juan Yagüe, el poble de San Leonardo va afegir el "de Yagüe" al seu topònim i va erigir un monument a l'eix neuràlgic del poble, a peu de la carretera.

D'ençà que vaig adquirir un xic de coneixement històric, sempre que anava cap a la zona de Pinares (que, per cert, és paisatgísticament molt maca) i passava per San Leonardo em preguntava: "Com pot ser?". Doncs bé, acabo de llegir les delcaracions de l'alcalde del PP (Jesús Elvira) i no només em sorprenc sinó que em pregunto si davant d'aquests pronunciaments (fets per una autoritat elegida democràticament) es podrà fer mai efectiu l'article 15 de la famosa Llei de la Memòria Històrica espanyola que contempla la retirada de la simbologia franquista.

Fa dos anys, quan vaig visitar Vinuesa, ja vaig fer unes quantes fotos i les vaig enviar al Foro por la Memòria. Però, fer quatre fotos no té cap mèrit. En general, Sòria sempre l'he percebut -tot i els lligams familiars- com a una realitat fossilitzada en el franquisme. Per exemple, a bona part de les esglésies encara hi trobem les inscripcions feixistes dedicades als seus Caídos i malgrat que a la capital han retirat els símbols més ostentosos (com la Cruz de los Caídos del Parque de la Dehesa), penso que cal una bona sacsejada per eliminar les seqüèles mentals que va deixar la Dictadura a Sòria i a tot Castella i que avui dia estan ben latents en l'espanyolisme imperant.

Memòria particular

Últimament, per adormir el meu fill explico coses de "quan el papa era petit". No sé perquè però sempre acabo parlant de la meva bicicleta... la BH Star California. I, aleshores, refaig mentalment els llocs de la meva memòria: els porxos del bloc, el parc rodó, la Casa Gorga i el bicicross del descampat, la font cremada, l'Arrabassada, l'aparcament de la Residència, la baixada del carrer Arquitectura, l'escola, l'esplanada i el parc de Montbau, els carrers deserts i les places enjardinades de les Llars Mundet, el Velòdrom, el Parc del Laberint i la Vall d'Hebron. Curiós.

Mataró fa botifarra a la Hispanitat!

Ahir, a Mataró, es va realitzar la catorzena edició de la botifarrada a la hispanitat. Catorze anys fent botifarra ens donen una idea molt clara del rebuig existent a la nostra ciutat envers aquesta celebració imperialista.

Rebutgem el 12 d'octubre perquè som catalans i no pas espanyols, perquè és una festivitat imposada per l'Estat ocupant, perquè és la festa dels tricornis i perquè en realitat la seva "fiesta nazional" és una demostració intolerable de la violència, que és la raó primigènia de l'existència de l'Estat espanyol.

El culte a la violència està pensat per infondre por i submissió, per això (tot i que per a ells sigui un "coñazo") cada any organitzen una ostentosa desfilada militar televisada en directe i donen cobertura legal i policial als actes feixistes en els territoris dissidents (llegiu: Països Catalans). Tot plegat és execrable i denota la feble cultura democràtica de l'Estat espanyol i la d'aquells qui l'emparen i defensen. Malgrat tot, aquí estem: fent botifarra!

Festes i simbologies llegades pel franquisme

Els símbols ocupen l'espai públic i sempre han servit per legitimar les elits o les institucions de tot tipus de règims. Aquest fet fou una necessitat encara més imperiosa per a la Dictadura franquista, que es fonamentava en la ruptura / negació del passat republicà i en la voluntat de refundar la nació espanyola.

El franquisme va desplegar un ampli ventall d'elements simbòlics que condicionen fins avui dia la idea que hom té de la nació espanyola. Si bé és cert que durant la “transició” es van abolir les festivitats més incòmodes i connotades, com el 18 de juliol o l'1 d'octubre, l'Estat espanyol va ser incapaç, almenys fins a l'any 1986, de fixar una data que apel·lés al consens democràtic que estaven construint i que segons els seus defensors va ser modèlic. Aquesta incapacitat es veu reflectida en el nul suport popular a la festivitat del 6 de desembre, dia de la Constitució espanyola. Això, en canvi, contrasta amb permanència de la Hispanitat (12 d'octubre), que dóna peu a desfilades militars i que té un considerable predicament popular clarament vinculat amb amb la idea nacional espanyola llegada pel franquisme. Penso que això explica l'animadversió que suscita el 12 d'octubre a molts indrets dels Països Catalans i del País Basc, on aquesta festivitat l'interpretem com a una celebració feixista.

A molts indrets de l'Estat espanyol la lluita obrera i popular o els reiterats triomfs electorals de les esquerres sembla que no han bastat per eradicar la simbologia i els esquemes ideològics del franquisme (parlem de tres dècades!). Per tant, en aquests indrets la democràcia no passa la prova de “l'algodón”...i hi ha motius sobrers per sospitar que aquesta situació està estretament lligada a la identitat i adscripció nacional espanyola amb la qual els catalans ens veiem obligats a conviure en condicions desiguals (de submissió).

En canvi als Països Catalans (igual que al País Basc), tot i les mancances i les ambigüitats, hom pot dir que s'ha fet una bona bugada. Cert, encara queden residus, però els símbols més ostentosos i visibles que imposà la Dictadura han anat desapareixent i poc a poc no en quedarà ni un. En aquest aspecte el nostre tarannà no ha necessitat esperar a la "Ley de la Memoria Histórica" per procedir a canviar noms de carrers, normalitzar rètols, noms i topònims, retirar monuments o plaques. Encara hi ha feina per fer, però a diferència del que passa a les Espanyes aquí tothom té clar que cal fer net.

Ara bé, n'hi ha prou amb eliminar i retirar símbols? Penso que no.

Per exemplificar-ho us parlaré del cas de Mataró, una ciutat en la qual s'han retirat gairebé totes les plaques del Ministerio de la Vivienda amb el jou i les fletxes, principalment ubicades als barris populars. Però això és insuficient, perquè ha mancat fer una explicació col·lectiva i visible en l'espai públic; en definitiva ha mancat la pedagogia. El simple canvi de plaques s'ha fet desaprofitant l'ocasió per a posar de manifest els valors ètics i morals de la societat catalana lliure i democràtica que volem construir. Quan això no es fa, es dóna la paradoxa que el feixisme pot rebrotar de forma impune. I, precisament, això és el que va succeir el passat mes de juliol, arran de l'Eurocopa de futbol, quan diversos balcons d'aquests barris populars (oficialment "netejats" de símbols feixistes) van lluir banderes franquistes sense cap problema.

Tirar pel dret i tenir empenta són factors decisius, però si realment volem consolidar una hegemonia cultural i política, diferent d'allò que es respira a les Espanyes, haurem d'esforçar-nos a explicar a la nostra ciutadania d'on venim i implicar-la en una memòria democràtica (“lluita per les llibertats democràtiques, nacionals i de classe”) que no és gratuïta i que alhora que es construeix també cal aprendre a defensar-la. En aquest sentit penso que és bàsic reforçar i esperonar l'acció ciutadana, liderada per les associacions memorialistes, i l'acció institucional desenvolupada des dels ajuntaments, governs autonòmics, universitats, etc.

Mural antifeixista al Masnou (12/10/1995), fet amb provocacions policials i amb el resultat de tres multes.

Cercavila per la retirada dels símbols feixistes
organitzada per Maulets a Sants (10/11/2001)

Comencem a escalfar motors: cap a una Vaga General europea!

Dimarts 7 d'octubre es farà una manifestació a Barcelona per rebutjar la Directiva europea de les 65 hores. Aquest fet ha motivat que diversos sindicats i col·lectius de Mataró i del Maresme hàgim decidit impulsar un espai de trobada, una plataforma per informar i mobilitzar la ciutadania contra l'allargament de les jornades de treball i contra la Directiva europea de "retorn". Ambdues propostes són la concreció pràctica de l'Europa neoliberal i racista que ja vàrem rebutjar en el referèndum del Tractat de la Constitució europea (2005).

Els dèficits democràtics han estat inherents a tot el procés de construcció de la UE, però ara estem davant d'una ofensiva que amenaça de forma directa els drets socials adquirits després de moltes dècades de lluita. Si ara cedim, indubtablement, anirem cap enrere i això anirà en prejudici dels més febles, de les classes populars.

Per tot plegat, hem decidit crear la "Plataforma Unitària del Maresme contra les Directives europees de les 65 hores i de Retorn" amb la qual pretenem iniciar una dinàmica local i comarcal de treball unitari amb la vista posada al dia en què el Parlament europeu aprovarà o refusarà la Directiva europea de treball. Aquesta data no pot passar per alt a cap treballador / treballadora d'aquest país, per això, es planteja la possibilitat de convocar una Vaga General d'abast europeu. Sigui com sigui, des de Mataró i el Maresme sumarem el màxim d'esforços i complicitats per aconseguir que aquesta directiva no prosperi i també perquè es derogui directiva de "retorn", recentment aprovada.