Presons

En les seves obres, Mike Davis relata la paranoia securitària i la mentalitat mercantilista amb què es construeixen les presons a l'estat de Califòrnia. Sempre havia pensat: "allò és Amèrica, aquí no arribarem a la mateixa situació".

Però la dèria per construir noves megapresons també ha arribat a l'Estat espanyol, on es preveu un efecte devasatador de la crisi econòmica i un fort increment de la població reclusa. Precisament, dins del paquet de mesures per pal·liar-la, el nou ministre espanyol de Foment, Sr. Blanco, destacà la inversió en obra pública i, concretament, la construcció de presons. D'aquesta manera, d'una banda s'assegura el control social (repressió) de pobrissalla i de l'altra així genera ocupació: obra pública, funcionaris de presons, etc.

Cal tenir present que que només a la Comunitat Autònoma de Catalunya ja hi ha una població reclusa que ronda els 9.000 presos i en conjunt hi ha unes 30.000 persones que estan sota la tutela d'institucions penitenciàries. Cada any hi ha 500 presos més i les pròpies autoritats reconeixen que l'impacte de la crisi econòmica pot desbordar encara més el sistema penitenciari català fins al punt que si no s'inverteix la situació actual, caldria construir una nova presó cada any. Segurament, en la línia del que està succeint amb tots els serveis públics això ja és el primer avís d'una generalització de les externalitzacions (privatitzacions) dels serveis penitenciaris.

Però, en aquest panorama molta gent només hi veu una sortida professional estable i llaminera: estudiar unes opos 'xupades', guanyar una plaça de funcionari de presons i cobrar 1.900 euros nets per 3 dies de treball setamanals. Un xamba... (diuen).

Ara bé, socialment, això és un desastre! "Fer país" amb policies i presons (i a sobre amb una gestió externalitzada!) no és gens "progre" i ens aboca a una fractura social i nacional sense remei, on els racismes i fexismes hi trobaran el terreny adobat; per tant, no seria millor redistribuir la riquesa, invertir en educació, sanitat i serveis socials?

La comèdia dels 30 anys

Diu en Pep Andreu que "el 3 d'abril de 1979 hi havia una gran il·lusió col·lectiva" perquè se celebraven les primeres eleccions municipals democràtiques després de molt de temps de Dictadura. Ens explica que tot estava per fer i que tot era possible; que hi va haver pactes d'unitat i col·laboració dels demòcrates per aixecar el país des dels municipis. I, finalment, sentencia dient que "la feina feta pels ajuntaments democràtics és inqüestionable".

Certament, una part important de la societat i de l'aleshores emergent classe política del postfranquisme va esmerçar-se a trencar amb el llast dictatorial. Però, tot sembla indicar que al cap de poc alguna cosa no va acabar de rutllar. L'olla va bullir mentre la gent estava mobilitzada al carrer, després tot va quedar somort i només en restà la prudència (o covardia), l'apoltronament, el clientelisme, la partitocràcia, la corrupció.... i la democràcia a mitges i de baixa qualitat fou el resultat final que durant tres dècades (30 anys!) els polítics, intel·lectuals i tertulians a sou de la burgesia ens han estat venent com la pancea de la "Transición española".

Òbviament, moltes coses van millorar respecte al punt de partida (la Dictadura), però el balanç és molt pobre i decebedor. Dos exemples colpidors del temps perdut: 30 anys després, els nostres Ajuntaments segueixen captius d'un finançament insuficient i d'una divisió territorial imposada pel franquisme amb les Diputacions provincials. Ai las! però aquestes greus limitacions democràtiques sembla que no deuen preocupar massa als qui ara promouen actes i celebracions protocolàries, que més que il·lusionar destrempen al més predisposat. Per tant, la gent de la CUP de Mataró no participarem en la comèdia de la celebració dels 30 anys d'Ajuntaments democràtics.

Neteja viària i finançament municipal

Els veïns i les veïnes del carrer d'Amàlia han penjat uns rètols explícits on es demana als amos de gossos que recullin els cagallons dels seus animalons. Bé, no sé si aquests advertiments són massa efectius, però tal i com anem, sembla que a la resta de la ciutat haurem de resignar-nos a fer el mateix, perquè resulta que amb "la crisi" el govern municipal de Mataró ha dedicit retallar el serveis de neteja viària dient que així estalvia diners per a destinar-los als serveis socials.

Per molt que ens mostrin enquestes comparatives, a mi em sembla que Mataró és una ciutat cada cop més bruta. Jo no sé pas si l'Alcalde està al cas d'aquesta situació de deixadesa, que no només es limita a les pintades incontrolades i a les tifes i orins de gos. Digueu-me malpensat, però si demanes civisme i alhora retalles el servei de neteja, el resultat serà, inevitablement, que tindrem més merda i brutícia als nostres carrers, tal i com ja vam denunciar-ho en el Ple municipal d'abril.

Aquesta situació evidencia la precarietat del finançament de les administracions públiques catalanes, especialment dels nostres ajuntaments, i per molt que des del PSC-PSOE ens venguin la moto amb els projectes del fons d'inversió estatal i que diguin que han congelat els salaris dels regidors/es i càrrecs de confiança, resulta que al final hem d'acabar retallant serveis bàsics com la neteja. Quins collons!

Ministres espanyols

Dimecres passat estava lluny de Mataró i en Xevi em va trucar per demanar-me l'opinió en relació als canvis ministerials del govern espanyol. Primera notícia (estava als núvols, mai millor dit!). Pel que em va explicar, vaig deduir que el traspàs de l'eterna negociació del finançament autonòmic al nou ministre de "cooperació territorial" es tractava d'una passa més en l'estratègia espanyolitzadora del "café para todos".


Avui, amb més calma, he repassat les notícies i m'he quedat de pedra. Veig que em vaig quedar curt. Per a entendre l'abast de la maniobra orquestrada pel govern de Zapatero, és recomanable llegir l'article crític que ha escrit Josep Sort en el seu blog, òbviament és un punt de vista particular, però penso que dóna prou elements com per a situar-nos davant la magnitud de l'ofensiva espanyolista que es prepara.


Finalment, pensar que la nova ministra espanyola de Cultura va signar contra la llengua catalana, em fa venir vomitera... i, alhora, em dol que hi hagi tants conciutadans que regalin el seu vot al PSC-PSOE, que al capdavall és tant o més nociu que l'espanyolisme del PP.

Salvem... la lluita continua!

El govern muncipal de Mataró segueix una política de fets consumats. No hi ha diàleg, perquè tenen pressa per aplanar els terrenys on hi volen entaforar El Corte Inglés i, com ja han posat de manifest al llarg dels últims dos anys, el patrimoni arquitectònic els importa ben poc.

Ara mateix, la runa s'amuntega i esdevé un paradigma de la ciutat en què vivim. Certament, és desolador. Però n'hi ha que ho celebren i tenen la temptació de fer "pasqua abans de rams", cantant victòria i fent befa dels qui hem defensat in situ (al seu lloc) la preservació del patrimoni. No obstant, s'equivoquen si es pensen que podran enrunar la nostra dignitat. En primer lloc caldrà veure com es resolen tots els conteciosos i litigis presentants que podrien confirmar les irregularitats de tota l'operació urbanística del carrer Biada. D'altra banda, ja cal que es clacin, perquè després de Can Fàbregas res tornarà a ser igual que abans: ara i aquí en som uns quants (més del que diuen, però menys dels que voldríem ser) que tenim corda per aguantar el que calgui i continuar posant l'accent crític en el model urbanístic i de creixement de la ciutat.

Debat ciutadà sobre les Cinc Sènies

He acudit a la presentació del llibre "Descobrim Mata i les Cinc Sènies, itineraris de natura, agricultura, història i paisatge". La sala de Can Palauet estava plena de gom a gom. A la taula, acompanyats per Pep Riera, hi havia els autors: Oriol Bassa (redactor de la part de natura), David Farell (redactor de la part històrica i arqueològica -amb qui he coincidit recentment en la campanya 10 mil a Brussel·les per l'Autodeterminació) i Frederic Navarro (dibuixant).

L'acte s'ha clos amb una xerrada i un col·loqui sobre la situació actual de les Cinc Sènies, conduït per Pep Riera, que ha destacat la importància d'aquest llibre, perquè dóna a conèixer les Cinc Sènies a la població, valoritza l'espai agrari i ajuda a què la gent se l'estimi.

S'ha explicat que hi ha ciutats europees, com ara Milà, que preserven espais agrícoles de proximitat, perquè valoren la qualitat de vida i tenir producte fresc. En canvi, a Mataró, i a la comarca en general, la pagesia viu condicionada i angoixada per la pressió del creixement urbanístic sobre el sòl agrari.

Les Cinc Sènies gaudeixen d'un status quo, en tant que són definides com a "no urbanitzables", però, actualment hi pesa l'amenaça del tren orbital que el Departament de Política Territorial i Obres Públiques ha projectat que passi pel bell mig de l'espai agrari. En aquest punt ha donat peu a diverses intervencions del públic, bona part de les quals blasmaven el fet que l'Ajuntament de Mataró no n'h informat a la ciutadania. S'ha lamentat la manca de decisió i lideratge de l'Alcalde (que també és el responsable de medi ambient a la Diputació de Barcelona) i s'ha fet una crida pública a donar suport a les entitats que estan treballant a contrarellotge per presentar al·legacions que minimitzin l'impacte del traçat ferroviari. Justament, avui he rebut un correu electrònic recordant que el termini d'al·legacions s'acaba 12 d'abril... però, tot indica que durant els dies que resten Govern municipal no organitzarà cap debat ni cap sessió informativa, ja que està plenament abocat a alimentar el fanatisme processional i, difícilment, atendrà aspectes més mundans i incòmodes com la preservació del territori.

Per tant, la publicació i divulgació d'aquesta guia d'itineraris no podia ser més oportuna. De fet, a manca de canals de participació ciutadana reals i efectius, l'acte de presentació del llibre ha estat una de les poques tribunes públiques on s'ha parlat de l'assumpte. Esperem que la regidora de Ciutat Sostenible, present a la sala, n'haurà pres bona nota...

Sigui com sigui, des de la CUP ja vàrem advertir d'aquesta situació en el Ple municipal de març. Però, davant del silenci imperant, hem optat per explicar obertament la situació a la ciutadania amb l'article "No al traçat del futur tren orbital pel mig de les Cinc Sènies", signat pel regidor Xavier Safont-Tria i publicat a la p. 30 del butlletí municipal Més Mataró (núm. 36, primer trimestre 2009).

Mirades al camp de batalla

Avui a Les Camposines (Terra Alta) caminava sota la pluja, vora les rases de les trinxeres i amb la vista perduda en l'horitzó rumiava sobre la transcendència de la Batalla de l'Ebre. Indiscutiblement, va ser la mare de totes les batalles i va precipitar el desenllaç de la guerra, l'ocupació dels Països Catalans i la imposició d'una Dictadura feixista. Pocs mesos després d'aquella batalla, l'1 d'abril de 1939 va caure Alacant. Per tant, avui ha fet setanta anys que els feixistes van assolar tota la nostra terra al sud de l'Albera.

Entre el 29 de març i l'1 d'abril de 1939, al port d'Alacant es visqué una situació límit, perquè s'hi atrinxerà una gernació, que oscil·là entre 12.000 i 15.000 republicans, entre els quals hi havia molts elements civils, però també un gran nombre de militars, degudament enquadrats, armats i amb abundant material. Tots esperaven l'arribada dels vaixells estrangers promesos pel Comitè Internacional, que els havien d'evacuar per mar. Però la flota franquista diluí totes les esperances.


El dia 30 de març, les tropes de la Divisió Littorio, comandades pel general Gastone Gambara, entraren a Alacant i encerclaren el perímetre del port, que els republicans havien protegit amb barricades. Les autoritats republicanes realitzaren gestions diplomàtiques desesperades per garantir l'evacuació de tot el personal concentrat. Però la resposta de Franco fou negativa: no permetria cap zona neutral ni cap pacte d'evacuació amb els qui ja considerava com a simples "presoners de guerra".

El 31 de març les tropes franquistes desembarcaren al port i substituïren els italians i, ràpidament, van emplaçar els republicans atrinxerats a rendir-se. Fins a les sis de la tarda se succeïren les escenes de pànic, els suïcidis, les escaramusses i els metrallaments. El desallotjament del port s'allargà fins a l'1 d'abril, el mateix dia en què Franco donava per acabada la guerra. Una guerra, però, que continuà indefinidament, amb exilis, afusellaments, presó, fam, censura, persecució lingüística i cultural...

Davant del camp de batalla evoco la resistència, l'heroïcitat, el terror, la pena o l'absurditat, però per damunt de tot, palpo la dignitat dels qui es mantingueren fidels a la utopia i al servei del poble en els anys de la Dictadura. Ahir com avui: ocupats, però mai vençuts!

[He reescrit aquestes ratlles a partir d'un article titulat "Port d'Alacant, últim dia de guerra" que vaig publicar a "La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). 4- Derrota, ocupació militar i exili".- Edicions 62.- Barcelona, 2005. Avui també he descobert que d'aquests fets també en parla Gemma Pasqual al seu llibre "L'últim vaixell", tinc pendent de llegir-lo!]