Josep Sort. És professor universitari, bon coneixedor de la realitat nacional del Quebec i dedicat a l'estudi de la noves tecnologies d'Internet en el terreny social i polític. És autor de llibres com "Canadà divisible: l'autodeterminació del Quebec"(2002), "L'ombra del poder. Un estudi sobre el nacionalisme espanyol" (1995). És impulsor de diversos blogs: Indústries de guerra o La Taula d'en Bernat.
- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?
Com a català, republicà i demòcrata, qualsevol monarquia em produeix un rebuig elemental. Que encara hi hagi sistemes polítics tan profundament desiguals, tan profundament discriminatoris, tan profundament endarrerits que neguen la dignitat de la persona humana. Quant a la figura del Rei d'Espanya, malgrat la seva relativa curta història (recordo que el títol literal només existeix d'ença els anys 30 del segle XIX), tradicionalment ha estat emprat per simbolitzar la unitat nacional espanyola... una unitat, per cert que constitueix una autèntica facècia. Cremar una foto del titular de la corona, és un acte de dignitat política puntual, però hem d'anar més enllà. És fer pedagogia política i constitueix un evident reclam en una societat mediàtica com la nostra.
- Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?
Primer, jo no crec, en tot cas, penso. La constitució espanyola és un document producte del pacte entre sectors de l'antic règim franquista i elements de l'oposició que es va aprovar sota la pressió de l'exèrcit franquista i en un clima d'enorme violència política contra el moviment democràtic. No és doncs, un document elaborat amb llibertat, com deia la cançoneta de marres. Es un dictat dels poders fàctics franquistes i per mi no té cap mena de legitimitat democràtica. Quan sento els espanyols donar lliçons de democràcia, em poso les mans al cap. L'estat ecspanyol és probablement l'únic on el feixisme no ha estat derrotat militarment. I això té un preu. Respectar? Passar totalment i absoluta.
- Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?
Naturalment, el meu mapa nacional inclou totes i cadascuna de les 81 comarques. D'altra banda, considero que Catalunya, que és la denominació que a mi més em satisfà, hauria de recuperar els territoris que formen la conca del riu Cinca, i també el Carxe i l'Alguer. Tot això forma la nació catalana i el meu mapa nacional. També he de dir que la nació catalana la formen totes les comunitats o grups de la diàspora. És la Catalunya exterior, que tanta importància ha tingut en la nostra història. Recordo que els primers grups independentistes declarats es funden a Cuba. Gràcies a Internet ara el contacte amb ells és immediat. Cal reforçar les comunitats catalanes a l'exterior, que esdevinguin autèntics lobbies a Amèrica, Europa i Àsia. Hi ha molta feina. La Catalunya nacional és una Catalunya global.
- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?
Sobirania implica capacitat efectiva de decidir, no només tenir el dret a fer-ho. Vol dir, doncs, independència per poder decidir. Sobirania i Independència són indestriables. Només s'és sobirà des de la Independència. Quan ets independent pots triar si vols que la República Catalana sigui de base unitària, de base comarcal, regional o federal. Però primer cal ser lliure, cal guanyar la Independència.
- Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?
El de tots els pobles que han lluitat abans per la seva llibertat. Es tracta d'anar ocupant espais de poder, com si fossin trinxeres. Després d'una, una altra. I així anar fent. Sense dubtar, ni vacil.lar. Sabent que tenim un enemic fanàtic. Però precisament aquesta és la seva feblesa. Les lluites d'alliberament nacional, acostumen a ser guerres asimètriques: els estats opressors perden si no guanyen. Els moviments independentistes guanyen si no perden. Ara be, sempre he pensat que des d'una lògica geoestratègica, França és el principal obstacle a la nostra independència, no Espanya. Finalment, vull afegir que tinc una plena confiança en el caràcter lluitador del poble català. Estic convençut que si aconseguim una concòrdia independentista, no hi haurà déu que ens pari. Pot semblar romàntic, però som un poble realment especial. Hem sobreviscut 300 anys d'ocupació pel cap baix, i encara estem plantant cara. Això vol dir alguna cosa, no?
- En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?
La sobirania nacional és un atribut al qual cap poble que l'ha aconseguit hi renuncia. Això vol dir alguna cosa. Penso que serà un acte de justícia històrica. Som un poble amb mil anys d'història. Una història certament complicada. Al segle XIII i XIV érem un exemple de proto-estat nació, però ens vam enfrontar amb enemics poderosos: Castella, França i el Vaticà... Però això ja ha passat. La sobirania nacional ens farà lliures i destruirà un estat opressor oligàrquic, discriminador, com ha estat l'estat espanyol a Catalunya. Pel que fa a qui penso que sortirà beneficiat, la immensa majoria de la població, Només perdran els qui viuen de la dependència espanyola i francesa. En els processos d'alliberament nacional, qui en treu més benefici és qui controla o hegemonitza el bloc revolucionari, si bé també aquí hi juga molt el context internacional i les grans potències. En el cas català, però, l'espoliació econòmica, és tan evident, tan descarada, tan descomunal, que, m'aventuro a dir que, un cop desaparegui, en assolir la independència, l'impacte en el nivell de vida i de benestar de la societat catalana serà immediat. I no només això, la llibertat farà que les nostres il·limitades capacitats creatives -som un poble de creadors universals- farà que aviat siguem un poble capdavanter.
- A quines persones faries aquest qüestionari?
No és un qüestionari senzill. Cal reflexionar i la veritat sigui dita us aconsello canviar els "creus" pels "penses". En general, és un qüestionari que es pot passar a persones amb un cert nivell de formació intel.lectual i política.
