Festes i simbologies llegades pel franquisme

Els símbols ocupen l'espai públic i sempre han servit per legitimar les elits o les institucions de tot tipus de règims. Aquest fet fou una necessitat encara més imperiosa per a la Dictadura franquista, que es fonamentava en la ruptura / negació del passat republicà i en la voluntat de refundar la nació espanyola.

El franquisme va desplegar un ampli ventall d'elements simbòlics que condicionen fins avui dia la idea que hom té de la nació espanyola. Si bé és cert que durant la “transició” es van abolir les festivitats més incòmodes i connotades, com el 18 de juliol o l'1 d'octubre, l'Estat espanyol va ser incapaç, almenys fins a l'any 1986, de fixar una data que apel·lés al consens democràtic que estaven construint i que segons els seus defensors va ser modèlic. Aquesta incapacitat es veu reflectida en el nul suport popular a la festivitat del 6 de desembre, dia de la Constitució espanyola. Això, en canvi, contrasta amb permanència de la Hispanitat (12 d'octubre), que dóna peu a desfilades militars i que té un considerable predicament popular clarament vinculat amb amb la idea nacional espanyola llegada pel franquisme. Penso que això explica l'animadversió que suscita el 12 d'octubre a molts indrets dels Països Catalans i del País Basc, on aquesta festivitat l'interpretem com a una celebració feixista.

A molts indrets de l'Estat espanyol la lluita obrera i popular o els reiterats triomfs electorals de les esquerres sembla que no han bastat per eradicar la simbologia i els esquemes ideològics del franquisme (parlem de tres dècades!). Per tant, en aquests indrets la democràcia no passa la prova de “l'algodón”...i hi ha motius sobrers per sospitar que aquesta situació està estretament lligada a la identitat i adscripció nacional espanyola amb la qual els catalans ens veiem obligats a conviure en condicions desiguals (de submissió).

En canvi als Països Catalans (igual que al País Basc), tot i les mancances i les ambigüitats, hom pot dir que s'ha fet una bona bugada. Cert, encara queden residus, però els símbols més ostentosos i visibles que imposà la Dictadura han anat desapareixent i poc a poc no en quedarà ni un. En aquest aspecte el nostre tarannà no ha necessitat esperar a la "Ley de la Memoria Histórica" per procedir a canviar noms de carrers, normalitzar rètols, noms i topònims, retirar monuments o plaques. Encara hi ha feina per fer, però a diferència del que passa a les Espanyes aquí tothom té clar que cal fer net.

Ara bé, n'hi ha prou amb eliminar i retirar símbols? Penso que no.

Per exemplificar-ho us parlaré del cas de Mataró, una ciutat en la qual s'han retirat gairebé totes les plaques del Ministerio de la Vivienda amb el jou i les fletxes, principalment ubicades als barris populars. Però això és insuficient, perquè ha mancat fer una explicació col·lectiva i visible en l'espai públic; en definitiva ha mancat la pedagogia. El simple canvi de plaques s'ha fet desaprofitant l'ocasió per a posar de manifest els valors ètics i morals de la societat catalana lliure i democràtica que volem construir. Quan això no es fa, es dóna la paradoxa que el feixisme pot rebrotar de forma impune. I, precisament, això és el que va succeir el passat mes de juliol, arran de l'Eurocopa de futbol, quan diversos balcons d'aquests barris populars (oficialment "netejats" de símbols feixistes) van lluir banderes franquistes sense cap problema.

Tirar pel dret i tenir empenta són factors decisius, però si realment volem consolidar una hegemonia cultural i política, diferent d'allò que es respira a les Espanyes, haurem d'esforçar-nos a explicar a la nostra ciutadania d'on venim i implicar-la en una memòria democràtica (“lluita per les llibertats democràtiques, nacionals i de classe”) que no és gratuïta i que alhora que es construeix també cal aprendre a defensar-la. En aquest sentit penso que és bàsic reforçar i esperonar l'acció ciutadana, liderada per les associacions memorialistes, i l'acció institucional desenvolupada des dels ajuntaments, governs autonòmics, universitats, etc.

Mural antifeixista al Masnou (12/10/1995), fet amb provocacions policials i amb el resultat de tres multes.

Cercavila per la retirada dels símbols feixistes
organitzada per Maulets a Sants (10/11/2001)

Comencem a escalfar motors: cap a una Vaga General europea!

Dimarts 7 d'octubre es farà una manifestació a Barcelona per rebutjar la Directiva europea de les 65 hores. Aquest fet ha motivat que diversos sindicats i col·lectius de Mataró i del Maresme hàgim decidit impulsar un espai de trobada, una plataforma per informar i mobilitzar la ciutadania contra l'allargament de les jornades de treball i contra la Directiva europea de "retorn". Ambdues propostes són la concreció pràctica de l'Europa neoliberal i racista que ja vàrem rebutjar en el referèndum del Tractat de la Constitució europea (2005).

Els dèficits democràtics han estat inherents a tot el procés de construcció de la UE, però ara estem davant d'una ofensiva que amenaça de forma directa els drets socials adquirits després de moltes dècades de lluita. Si ara cedim, indubtablement, anirem cap enrere i això anirà en prejudici dels més febles, de les classes populars.

Per tot plegat, hem decidit crear la "Plataforma Unitària del Maresme contra les Directives europees de les 65 hores i de Retorn" amb la qual pretenem iniciar una dinàmica local i comarcal de treball unitari amb la vista posada al dia en què el Parlament europeu aprovarà o refusarà la Directiva europea de treball. Aquesta data no pot passar per alt a cap treballador / treballadora d'aquest país, per això, es planteja la possibilitat de convocar una Vaga General d'abast europeu. Sigui com sigui, des de Mataró i el Maresme sumarem el màxim d'esforços i complicitats per aconseguir que aquesta directiva no prosperi i també perquè es derogui directiva de "retorn", recentment aprovada.

Equador reconeix la diversitat i eixampla l'horitzó del Socialisme a llatinoamèrica

La victòria de la reforma constitucional de l'Equador és una bona notícia perquè dóna més cos i entitat a l'anomenat Socialisme del Segle XXI. En uns moments en què sota l'excusa de la crisi les potències capitalistes aposten per l'intervencionisme i fins i tot nacionalitzen bancs, seria improcedent blasmar aquells poders (ara per ara localitzats a l'Amèrica Llatina) que han estat legitimats de forma democràtica i que estan plantejant mesures similars per tal de controlar els seus recursos naturals. Emperò, la diferència és òbvia, uns ho fan per salvar el cul dels poderosos i els altres -com va passar a Veneçuela i ara a l'Equador- ho fan en benefici del seu poble.

Per acabar-ho d'arrodonir la nova constitució equatoriana passa a reconèixer el quítxua i shuar com a llengües oficials (em temo que als Ciudadanos que es manifestaven diumenge passat a Barcelona els agafarà un cobriment!). Sigui com sigui, aquest reconeixement contribueix a dignificar una llengua (el quítxua) amenaçada per la castellanització imposada d'ençà que l'Imperi espanyol va colonitzar aquelles terres amb l'espasa i l'ajut de la Creu.

A tall d'anècdota: fa uns quants anys, en un curs de català per a alumnat nouvingut que impartia a Vilassar de Mar, em vaig trobar amb la incomprensió i l'escarni de molts dels meus alumnes envers una companya seva, provinent de l'Equador, que va gosar explicar que parlava una llengua no castellana: el quítxua. Sincerament, avui estic content i desitjo que l'oficialització del quítxua no arribi massa tard i que sigui efectiva a tots els nivells.

Moviments de base interessants

La setmana passada Òminum Cultural, l'IEC, Unió de Pagesos, CCOO, UGT i USOC van signar un manifest "pel finançament i el compliment de l'Estatut". Si no és per l'afany de poder (les molles...) no s'entén que encara hi hagi gent que insisteixi a agenollar-se davant de l'Estat espanyol.

Per sort la "societat civil" és molt més dinàmica i diversa que les organitzacions que diuen representar-la. És en aquest punt on cal assenyalar dos fets que penso que són rellevants, perquè demostren la tesi de la "sobiranització del catalanisme" i desenvolupen una estratègia basada en la mobilització, la internacionalització i la ruptura:

Primer. La iniciativa sorgida a redós del facebook (!) i del Gran Blog del Sobiranisme, consistent a organitzar una manifestació de 10.000 catalans a Brussel·les per reivindicar el dret d’autodeterminació. Si aquesta mobilització va bé, pot contribuir a redreçar el batibull de la PDD i, de passada, a donar a conèixer les reivindicacions catalanes a Europa. Malgrat tot, caldrà esperar i estar a l'aguait de les possibles intromissions dels partits (CiU i Esquerra), que podrien instrumentalitzar aquesta mobilització de cara a les eleccions al Parlament europeu de 2009.

Segon. La campanya del centenari de l'estelada, que ha tingut el seu moment àlgid a la Diada Nacional de l'11 de setembre, quan es va emplaçar els ajuntaments a penjar la bandera estelada. Aquí s'ha evidenciat l'immobilisme de les grans institucions i aparells de partit, però també la gran capacitat de ruptura de l'àmbit municipalista, un fet que caldria tenir molt en compte i que a més a més té antecedents històrics, com el 14 d'abril de 1931, que ens mostren un possible camí a seguir.

Vilafranca del Penedès, 10 de setembre de 2008. Davant la negativa de l'alcalde del PSC de donar compliment a l'acord del Ple de penjar l'estelada, la gent sortí al carrer i prengué la iniciativa, igual que va succeir a d'altres poblacions com Girona. [foto: J. Salvia]

Cinema a la fresca en català: "de mica en mica s'omple la pica"...

El passat 17 de setembre la Federació d'Associacions de Veïns de Mataró (FAVM) es va reunir amb el regidor de Participació Ciutadana, Sr. Carlos Fernández, i una de les actuacions que varen acordar va ser impulsar les projeccions de cinema a la fresca en català als diferents barris de la ciutat.

És una bona notícia i més tenint en compte que des de la CUP ja vàrem denunciar la marginació de la llengua catalana en les programacions de les pel·lícules dels cicles de cinema a la fresca. Precisament, el maig de 2005, fa més de tres anys, vàrem adreçar un escrit a la FAVM on lamentàvem l'absència de pel·lícules en català alhora que els oferíem el nostre suport per tal d’aconseguir que la tasca d'arrelament, lúdica i festiva, que realitzen les entitats veïnals amb el Cinema a la Fresca, també pogués fer-se amb pel·lícules en català. Tot plegat confirma que les coses poden canviar i millorar si perseverem en la lluita.

Malgrat que aquest gest és una mesura molt positiva, cal no caure en l'anècdota i fer extensiva la presència de la llengua catalana a molts altres àmbits de les relacions socials i activitats culturals de la ciutat.

La justícia infame

"la sospita i l'exasperació, quan no són frenades per la raó i la caritat, tenen la trista virtut de considerar culpables uns pobres desventurats, basant-se en les proves més vanes i les afirmacions més agosarades."

Alessandro Manzoni: "Història de la columna infame"

Inevitablement, aquesta cita em fa pensar en el cas del jove barceloní Jonathan Ivorra, a qui la fiscalia pretén condemnar a 8 anys de presó i més de tres mil euros de pena-multa, sota l'acusació d'haver participat en una manifestació il·legal, de causar danys i de desordres públics amb agreujants de disfressa i grup organitzat. L'únic que és veritat és que en "Jona" va participar a la manifestació contra l'especulació al Forat de la Vergonya, però en va marxar quan aquesta derivava en enfrontaments amb la policia, juntament amb centenars de persones més. Per tant, resulta obvi que se l'està jutjant per haver exercit el seu legítim dret de manifestar-se i d'aquesta manera la Justícia i els demandants (Ajuntament de Barcelona) estan procedint d'una forma infame per tal d'acontentar els poders fàctics. Justament, per això, cal donar suport a totes les accions solidàries amb en Jona.

De boletaires i trinxeraires

Ja fa uns quants dies que a la tele estan promocionant la nova temporada del programa "Caçadors de bolets". A tothora (homes del temps, informatius, tertúlies...) ens diuen que serà una bona anyada pels bolets, gràcies a les pluges d'aquest setembre. I, malgrat les aparences jo considero que aquest tipus de programes i d'informació estan promovent una moda irresponsable i gens respectuosa amb el medi natural. D'aquí poc, una plaga d'urbanites, amb els seus quatre per quatre, inundaran els boscos del nostre país i trencaran la calma i l'equilibri dels ecosistemes. Gràcies a TV3 la depredació, disfressada de "cosa nostrada", tornarà a ser un esport nacional.

A la tele només ens mostren la cara amable i ensucrada de la muntanya (sempre concebuda com a un mer parc temàtic a disposició dels habitants de les ciutats).

En canvi, ens amaguen o passen de puntetes quan han de tractar realitats més desagradables com la destrucció de boscos. I vet aquí, que això és el que està passant des de fa uns dies en uns terrenys de la baga de Carboners de Setcases (Ripollès), propietat de la Generalitat de Catalunya, on hi ha un valuós bosc de pins negres que volen talar sense cap consideració.

Justament, perquè és probable que TV3 no en digui ni piu convé moure's i posar en evidència l'altra cara moneda. Per això, us emplaço a donar suport a la campanya endegada per cinc entitats (AEMS - Rius amb Vida, Associació Naturalistes de Girona, Associació ARÇ del Ripollès, GEDENA i GDT), que demanen que traslladeu la vostra queixa per correu electrònic a les bústies de la Direcció General de Medi Natural i de l'Ajuntament de Setcases (responsables de la tallada d'arbres):

stgirona.dmah@gencat.cat i setcases@ddgi.es