Abandono Blogger i migro a Wordpress

Des de 2006 he usat la URL http://julicuellar.blogspot.com però avui Blogger me l'ha modificat unilateralment i m'ha imposat la gelolocalització d'Espanya a la meva URL que, en contra de la meva voluntat, s'ha convertit en http://julicuellar.blogspot.com.es

Tenint en compte que aquesta mesura m'imposa una identitat (.es) que rebutjo i que aquest canvi està pensat per a facilitar el control i la censura dels continguts dels blogs per part de l'estat que combato, he decidit seguir la recomanació de Marc Belzunces / Vilaweb  i he migrat aquest blog a Wordpress.com

La nova URL que faré servir és: http://julicuellar.wordpress.com

Garzón i la raons d’estat al descobert

L’aparell judicial és un dels principals ressorts coercitius de l’Estat espanyol i, igual que passà amb l’exèrcit i la policia, no va ser depurat democràticament després del franquisme. Aquesta situació no sols no s’ha corregit sinó que s’ha reproduït i avui dia la mentalitat reaccionària continua imperant a la judicatura espanyola i, sobretot, en els alts tribunals de l’Estat espanyol.

En aquest marc general hi destaca l’Audiència Nacional, que és el nom “democràtic” amb què es va rebatejar l’antic Tribunal de Orden Público  (TOP) destinat a la repressió de la dissidència política. Ningú pot dubtar, doncs, que Baltasar Garzón, com a magistrat d’aquest tribunal, ha estat una peça important en l’aparell repressiu espanyol, l’actuació del qual s’ha fonamentat sota els designis de la raó d’estat. Això explica perquè Felipe González, quan es va destapar la trama corrupta i terrorista dels GAL, va cercar el suport polític de Garzón.

En els anys subsegüents, una part de l’esquerra espanyola, mancada de referents i suplantada en el poder per la dreta espanyolista del PP, va embolcallar el jutge Garzón d’una aurèola redemptora associada a actuacions mediàtiques com el processament i extradició frustrada del l’exdicatdor xilè Augusto Pinochet o, més recentment, amb la investigació dels crims i desaparicions de la Dictadura franquista. No obstant això, aquesta imatge edulcorada de jutge “demòcrata”, “progressista” i “defensor de la justícia internacional”, amaga una realitat més prosaica: la repressió de l’independentisme català i basc i l’encobriment de les tortures. Aquesta cara oculta de Garzón continua sent un tabú, tant que fins i tot, després de vint anys, el diari El País segueix negant les tortures que varen patir els independentistes catalans detinguts en la batuda del 1992.

La trajectòria de Garzón resulta clamorosament pedagògica, bàsicament perquè ha estat defenestrat per la mateixa raó d’estat que ell mateix va abanderar i perquè posa en evidència les greus limitacions de la democràcia espanyola.

Sense dubte, l'auto del 16 d'octubre de 2008, en què Garzón es va declarar competent per a investigar els delictes comesos pel franquisme, és el motiu que va precipitar la seva fi. No en va, l’Espanya monàrquica i constitucional s’ha construït sobre l’arquitectura institucional de l’estat franquista i, precisament, hi ha una part del passat (la guerra de 1936-1939 i el franquisme) que resulta incòmode perquè posa en evidència que no hi va haver ruptura democràtica i que, més enllà d’algunes mesures pal·liatives de reparació, la justícia i la veritat han estat inexistents.

En aquesta causa ha predominat la lectura simplista de l’esquerra espanyola (PSOE i IU), que ha presentat Garzón com a una víctima d’una judicatura mediatitzada pel PP. Ara bé, si repassem el procediment, resulta fàcil comprovar la inconsistència de l’auto de Garzón, que davant la incompareixença dels imputats (trenta-cinc jerarques del franquisme morts i enterrats des de fa anys), ja el 18 de novembre de 2008 va decidir traspassar el pa amb tomàquet als jutjats territorials, els quals sempre s’han caracteritzat per la seva inhibició, adduint la manca de mitjans o la prescripció dels delictes. És a dir, Garzón va fer molt de soroll, donant falses expectatives a desenes de milers de familiars, perquè després tot seguís igual.

Tot i que don Manuel Fraga i molts d’altres franquistes supervivents deurien respirar reconfortats, els seus acòlits no en van tenir prou i van interposar una demanda per reblar el clau i enterrar per sempre qualsevol temptativa de depurar responsabilitats pels crims de la Dictadura.

El resultat final ha estat la sentència del 27 de febrer de 2012 del Tribunal Suprem espanyol. Més enllà de l’anecdòtica absolució de Garzón, que prèviament ja havia estat inhabilitat per prevaricar contra els imputats en la trama de corrupció del cas Gürtel, aquesta sentència estableix una jurisprudència de punt i final. En primer lloc, perquè nega la possibilitat d’aplicar amb caràcter retroactiu els tractats internacionals subscrits per l’Estat espanyol i, en segona instància, perquè considera improcedent la intervenció de la justícia, al·legant que no hi ha imputats vius i que es tracta de delictes prescrits o amnistiats.

Els magistrats del Tribunal Suprem diuen que la història és un afer d’historiadors, però en aquesta sentència no fan altra cosa que interpretar la història i blindar l’ordenament jurídic i polític emanat de la “transició” i, específicament, la Llei 46/1977, d’Amnistia:

 “Precisamente, porque la ‘transición’ fue la voluntad del pueblo español, articulada en una ley [d’Amnistia], es por lo que ningún juez o tribunal, en modo alguno, puede cuestionar la legitimidad de tal proceso.”

En resum, Garzón va ser bo per a l’Estat espanyol quan reprimia els díscols catalans i bascos. Però quan la seva vanitat el va portar a qüestionar sense cap efecte pràctic el tabú dels crims de la Dictadura franquista, aleshores va passar a ser un element nociu per al sistema i, tot i l’aparent confrontació partidista entre dreta i esquerra, el consens i la raó d’estat s’han mantingut inalterables, tal com ho expressa de forma inequívoca la sentència del Tribunal Suprem. 

Publicat a Llibertat.cat (17/03/12)

 

Contradiccions? Programa i coherència política!

El Sr. Xavier Rius Sant segueix de prop l'activitat dels grups xenòfobs al nostre país i, específicament, de PxC. En aquest sentit, s'ha interessat en Mataró i en el seu blog ha publicat una crònica del ple Mataró del passat 1 de març. Comparteixo totes les consideracions crítiques sobre el discurs islamofòbic de PxC. Però, lamentablement, penso que més enllà d'aquest esquema interpretatiu, el Sr. Rius ha demostrat un gran desconeixement de la política i, específicament, de la nostra realitat local. 

¿Com pot ser que hom qüestioni a la CUP per haver votat conjuntament amb PP i PxC una resolució a favor d’eliminar un càrrec polític de confiança inútil que ens costa 75.000 euros? A què treu cap aquest rampell de puritanisme? Estem parlant de 75.000 euros (!) que podrien anar destinats a actuacions socials prioritàries als nostres barris i que CiU els destina a engreixar la butxaca d'un dels seus politiquets. Per això, sobta que en aquesta qüestió algú destaqui el vot conjunt de la CUP amb "l'eix del mal" i en canvi passi per alt la complicitat de PSC i ICV amb el govern de CiU alhora de repartir-se el pastís. A sant de què tant d'escàndol, Sr. Rius? Si repasseu el munt de votacions en què PSC, PP, PxC, ICV i CiU han anat agafadets de la mà, veureu que molt sovint la CUP ens hem quedat sols defensant la llibertat del nostre país i un model de ciutat postcapitalista.

Nosaltres, la gent de la CUP de Mataró, tenim un programa i un ideari, independentista i d'esquerres, que defensem peti qui peti. En canvi, el PSC i ICV que s'omplen la boca parlant del progrés, a l'hora de la veritat callen i atorguen (igual que ho van fer amb l'aprovació del pressupost antisocial d'enguany) perquè en el fons tenen el mateix model de gestió i de ciutat que CiU i quan manaven van fer el mateix i en moltes ocasions pitjor. 

Per tant, encara que faci fàstic votar o manifestar-se amb segons qui (i no només penso amb els incendiaris de PxC com sembla que fa el Sr. Rius), no hi ha d'haver cap problema si allò que fem s'ajusta al nostre ideari i programa.

L'opció de l'autoexclusió que apunta el Sr. Rius, fent servir l'exemple de Vic, jo la considero una actuació antipolítica, estèril i inútil. Per aquesta via, que de tant en tant els nostres "companys" d'ICV de Mataró practiquen per fer-se la foto (tal com va passar, per exemple, amb l'acte commemoratiu de l'Holocaust), acabríem deixant la inciativa política a les mans dels nostres adversaris i enemics polítics, donant-los més protagonisme del que ja tenen. 

Que quedi clar que, en el combat de les idees, la CUP de Mataró no abandona la barricada i ni s'arronsa mai davant de ningú.

Aturem-los!

L’acord pressupostari entre el govern autonòmic de CiU i el PP ha ratificat la política de retallades socials i de desballestament del sector públic. L’assalt i el saqueig dels serveis públics (sanitat, educació, comunicació...) ja són un fet.

En correspondència amb el suport prestat pel PP a Catalunya, CiU ha avalat la reforma del sistema financer espanyol i la reforma laboral impulsades pel govern de Rajoy. La reforma financera suposa un aprofundiment del procés de concentració bancària, del qual en sorgiran uns bancs cada cop més grans, radicats a Madrid, fora qualsevol control democràtic i sense cap responsabilitat social envers la ciutadania dels Països Catalans. Pel que fa a la reforma laboral, es torna a carregar el cost de la crisi a esquenes de la classe treballadora, abaratint encara més els acomiadaments i facilitant els tancaments d’empreses, fins al punt que CiU ha acceptat perdre la competència del Departament de Treball a l'hora d’autoritzar o denegar els acomiadaments per ERO!

Dir que l'entesa entre CiU i el PP és conjuntural és rotundament fals. Els fets demostren la total concurrència d'interessos entre CiU i PP, ja que a la pràctica són simples corretges de transmissió dels mercats financers. Per a sobreviure, si no volen acabar defenestrats per un govern de tecnòcrates, tal com va succeir a Grècia o a Itàlia, han d’executar les directrius polítiques i econòmiques antisocials que permetin un augment sostingut de la plusvàlua a mans dels capitalistes. No en va, la crisi ha esdevingut la seva millor arma per justificar la disminució sense traves les rendes del treball i per fer créixer sense límits els beneficis empresarials. Així doncs, queda clar que per damunt de tot estem davant d’una crisi de salaris que es fonamenta en l’avarícia d’uns pocs que concentren cada cop més poder i més riquesa.

Aquesta situació es veu agreujada per la situació d’espoli que patim com a nació. I, tot i que ja hi ha un sector de la petita i mitjana burgesia que ha fet números i comença a posicionar-se a favor d’un estat propi, l’hegemonia política continua a mans de CiU. El principal problema continua sent l’idealisme convergent, que utilitza barroerament els nostres drets nacionals com a una cortina de fum i fa palesa la secular frustració nacional de la nostra burgesia. Mas ha pactat amb els enemics del nostre poble (el PP) i tot seguit, per distreure el personal, fa una nefasta demostració com a estadista concedint una entrevista al rotatiu jacobí Le Monde per filosofar sobre com  hauria de ser Europa i per dir que tot i que “Catalunya podria ser perfectament un estat de la Unió Europea” ell s’acontenta amb un quants dinerets! 

Després del fracàs estrepitós de l’Espanya plural, defensada pel tripartit (PSC- ICV- ERC) entre 2003 i 2010, l’única opció pragmàtica per garantir la cohesió social i evitar el progressiu empobriment de la classe treballadora catalana passa per reforçar les organitzacions sindicals (COS) i de masses (CUP) de l'esquerra rupturista, compromeses amb l'impuls d'una transició cap a la independència i el socialisme.

[publicat el 21.02.12 a Llibertat.cat]

 

Col·lapse pressupostari de l'Ajuntament de Mataró: fi d'etapa?

L'Audiència Pública del PAM i Pressupost Municipal de 2012 celebrada dilluns 16 de gener fou atípica i, malgrat la claca, no va ser gens participativa. El missatge monàstic de resignació del govern municipal va impregnar la sessió. L'alcalde, Joan Mora, va flagel•lar els assistents reconeixent que ni tan sols podran complir amb el pressupost aprovat inicialment fa uns dies, perquè el govern espanyol va aprovar el passat 30 de desembre un paquet de mesures de contenció que interfereixen en l'autonomia dels municipis i que impedeixen que els ajuntaments amb un deute superior al 75% (Mataró està endeutat al 110%) puguin endeutar-se més. Aquesta circumstància afecta de ple als 11 Milions€ previstos en el capítol d'inversions (més de 5 dels quals anaven destinats a el venciments immediats del deute de PUMSA) i que ara no estaran disponibles perquè l'Ajuntament no podrà concertar noves operacions de crèdit.

Lluny de qualsevol lògica, l'increment de la recaptació derivat de l'augment del 32% de l'IBI (+5,4M€) no repercutirà en millores per a la ciutat sinó que anirà a pagar el deute contret. No en va, Mataró paga 27.000 €/dia en concepte d'interessos; és a dir, cada ciutadà paga diàriament més de 21 cèntims al dia a les entitats financeres! L'alcalde, sense detallar, anuncià que aquesta situació afectarà el funcionament normal de l'Ajuntament i als serveis que es presten; demanà la col•laboració de la ciutadania ("que s'haurà d'acostumar a no esperar res de l'Ajuntament"), però en canvi advertí que el deute amb la banca és sagrat i que no pensava plantar cara a les entitats usureres... (tota una declaració de principis, vaja!). També exposà la davallada d'ingressos i els impagaments per part de les administracions superiors (Estat espanyol i Generalitat) i sentencià: 1) haurem de renegociar el deute financer contret en condicions molt desfavorables, 2) si es necessiten diners haurem  "si necessitem diners  els haurem de treure de la despesa corrent". Per tant, l'escenari que tenim al davant està molt clar: pagarem més, tindrem menys serveis i comença la retallada de debò en l'àmbit local. 

Mentrestant, l'exalcalde Baron, assegut en un extrem de la sala, feia palès el seu nerviosisme. De poc va servir que "els seus" mobilitzessin la clientela en l'acte de l'Audiència, perquè a la caixa municipal no hi ha ni un clau i les seves promeses s'han evaporat! Entre bastidors, tot i haver votat a favor del pressupost, es queixava del fet que la CUP no fotéssim canya a CiU! Més tard, a l'enregistrament de la tertúlia política de Mataró Ràdio, emesa el 17 de gener, la representant del PSC va tenir la barra d'insinuar que l'alta xifra d'atur registrat (21%) s'explica pel retard de l'arribada del Corte Inglés; igualment, el representant d'ICV festejava l'arribada del Corte Inglés, dient que permetrà eixugar part del deute de PUMSA... santa innocència! A l'espera de contrastar la propaganda oficial amb un estudi rigorós de l'impacte en llocs de treball (creats i perduts) i sobre la qualitat de l'ocupació que generi aquesta gran superfície comercial, el que resulta obvi és que no podem esperar un miracles econòmic i que la situació exposada en el pressupost municipal ens obliga a preparar una resposta ciutadana i a treballar per crear noves estructures i un nou model de ciutat deslligat de les entitats financeres i de la dependència envers l'Estat espanyol.     

(Foto: E.S. / Mataró Ràdio)

Ir a descargar

La CUP a punt!

“Estar preparat és important, saber esperar ho és encara més, però aprofitar el moment just és la clau de la vida”. Aquesta cita del dramaturg austríac Arthur  Schnitzler em fa pensar que des del 2009 som en un nou cicle polític i que el context (social, econòmic i nacional) ens demana a crits una resposta. La lluita institucional en l’àmbit municipal ha servit per catapultar les propostes i la capacitat d’incidència de l’Esquerra Independentista (EI) a través de la CUP; però la magnitud dels reptes que tenim plantejats ens obliguen a revisar els nostres instruments organitzatius i a definir bé els objectius tàctics.

Tenim un centenar d’electes, però si som honestos, convindreu amb mi que al pas que anem trigarem trenta anys a  “estar preparats”. Si el món girés entorn del nostre melic no hi hauria cap problema, perquè amb el temps i una canya construiríem un estat català socialista net i polidet. Però la realitat és tossuda i, sobretot, dialèctica. Si l’EI no mou fitxa, seran altres sectors socials i polítics, amb altres objectius estratègics els qui prendran la batuta i potser acabarà sonant una música que no ens agradarà.

Per anar a unes eleccions cal estar preparats, cal garantir uns mínims i fins i tot  jo estaria disposat a esperar fins a la fi dels temps, però el que em sembla inconcebible és que l’EI sigui un regne de taifes. Com pot ser que a aquestes alçades de la pel•lícula la CUP no tingui presència significativa a les Terres de l’Ebre, al País Valencià o a les Illes? I és que al capdavall, per molt cru que pugui semblar, o ens creiem el projecte la CUP o no ens el creiem.

Acabo. L’assemblea nacional de la CUP de 2012 pot ser un bona oportunitat per avançar en uns moments que són decisius. En aquest sentit penso que no hem de tenir por, cal ser valentes i lluitar per definir una línia política tàctica vàlida pel conjunt dels Països Catalans.

 [publicat al periòdic L'Accent, núm. 217 (11/01/12)]

La lluita pel dret a l'habitatge a Mataró

Una dècada desastrosa.

Segons el Cens de població i habitatges de l'INE, el 2001 a la ciutat de Mataró hi havia un total de 7.571 habitatges vacants, és a dir, el 16% dels habitatges estaven buits. Tot i això, durant els anys subsegüents, els bancs concediren hipoteques a raig i les promotores imposaren un model de ciutat basat en el creixement residencial i l'especulació immobiliària. Mentre el boom del totxo alimentava les arques municipals els governs del PSC (amb la col·laboració d'ICV i ERC), en comptes d'impulsar una economia productiva i polítiques socials en matèria d'habitatge, es van pujar al carro dels especuladors. Junt amb el creixement urbanístic (territorialment depredador), s'afavorí l'habitatge en règim de propietat alhora que s'oblidaren les polítiques públiques de lloguer social i d'intervenció en el parc d'habitatges desocupats.

El sorgiment de la CUP de Mataró, el 2003, fou, en gran mesura, una de les primeres respostes polítiques al desgavell urbanístic i al model de ciutat defensat pel PSC. No obstant això, el balanç històric dels últims deu anys és desolador i ha confirmat les crítiques d'aquells qui ja avisàvem que els totxos no es mengen i que això no era Marbella.

Avui l'empresa pública PUMSA arrossega un deute de més 150 milions d'euros, que són una autèntica llosa per a les finances locals, i a més a més està afectada per un ERO que ja veurem com acaba. D'altra banda, davant d'un teixit productiu desmanegat ens trobem amb unes xifres d'atur del 21% (més del 40% en barris com Rocafonda), que estan abocant a moltes famílies a situacions d'extrema precarietat. Les execucions hipotecàries i desnonaments per impagament de moltes d'aquestes famílies són, ara mateix, la cara més amarga d'un model de ciutat antisocial i clarament perjudicial pels interessos de les classes populars.

Habitatge: cal donar resposta i trobar solucions.

Els poders públics, en aquest cas l'Ajuntament de Mataró, i les entitats financeres són corresponsables de la situació en què es troba la ciutat. Tenint en compte que bona part del mal prové de les polítiques neoliberals aplicades en l'urbanisme i l'habitatge, ara no és admissible que es rentin les mans i que ens diguin que cadascú s'ha d'espavilar pel seu compte; calen mecanismes urgents per intervenir damunt dels habitatges i cercar solucions que garanteixin la seva funció social.

En primer lloc haurem de donar suport a les mobilitzacions solidàries contra els desnonaments, coordinades a través de la FAVM i de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca de Mataró (creada recentment).

Paral·lelament caldrà garantir una actuació transversal per part de l'administració, coordinada a través dels serveis municipals de Benestar Social, per assessorar i atendre les necessitats de les famílies afectades per processos d’execució hipotecària.

Però per anar més enllà dels bons propòsits és necessari desenvolupar ja els acords de la resolució per la prevenció dels desnonaments i pel dret a l'habitatge, aprovada per unanimitat en el Ple Municipal de l'1/12/11.

També caldrà tornar a reclamar la necessitat d'establir un cens d'habitatges desocupats (segurament molt més elevat que el de 2001) i la voluntat política d'intervenir per penalitzar fiscalment els seus propietaris.

I, finalment, haurem de començar a assajar noves polítiques públiques com l'habitatge cooperatiu (sistema Andel) i plantejar, per la via dels fets consumats, la reconversió de l'estoc d'habitatges que tenen les entitats financeres per tal que siguin ocupats per les famílies que ho necessiten, seguint l'exemple de ciutats com Terrassa.

[Publicat el 09/01/12 a Llibertat.cat]

Francesc Macià, una aproximació política i històrica

El passat 17 de desembre l'Agustí Barrera i jo vàrem participar en l'acte d'homenatge al President Macià organitzat per la CUP de les Borges Blanques, on hi tenim un regidor i gent ferma i lluitadora. Amb els apunts de la meva intervenció i les impressions de la meva visita a l'exposició de l'Espai Macià he redactat l'article que reprodueixo a continuació, publicat pels amics del Diari Gran del Sobiranisme:

 

L’Espai Macià de les Borges Blanques, dedicat a la figura del President Francesc Macià, és un dels pocs centres d’interpretació amb caràcter permanent dedicats al nacionalisme català. Tot i ser una bona iniciativa, s’hauria de millorar ampliant-ne la difusió i complementant el projecte amb recursos pedagògics i de recerca adreçats a escolars i al món acadèmic en general. Paral·lelament, hi ha elements simbòlics com l’estelada i la proclama del 14 d’abril que haurien de ser preeminents. Fet i fet, en el discurs expositiu s’hauria de reforçar una lectura nítidament sobiranista, anant més enllà de la foto-finish del President que va instituir la Generalitat i de l’Estatut de 1932.

En canvi, cal destacar l’encert de les maletes que trobem a l’exposició, perquè simbolitzen l’home viatjat que fou Macià; un personatge que anà de Moscou a Buenos Aires esbombant l’anhel de llibertat del poble català, la qual cosa desfà la imatge localista i provinciana que hom intenta atribuir al nacionalisme català.

Retornar a Macià no pot ser l’excusa per donar peixet a interpretacions autonomistes ni tampoc a plantejaments simplistes de caràcter cabdillista que molts dels nostres opinadors i polítics  acostumen a fer donant a entendre que allò que ens cal és un lideratge fort per redreçar la nació, talment com si es pogués començar la casa per la teulada!

Tots els moviments d’alliberament necessiten referents nacionals i acaben sent encarnats per lideratges carismàtics. Éamon de Valera i Gerry Adams a Irlanda, Mahatma Gandhi a l’índia, Simón Bolívar a Sud-amèrica, Nelson Mandela a Sud-àfrica o Iàsser Arafat a Palestina; però mai hem d’oblidar que tots aquests dirigents, sorgits en diversos contextos històrics de lluita contra l’opressió, emergiren gràcies al fet que darrere seu hi tenien un poble mobilitzat, organitzat i amb uns objectius tàctics i estratègics.

El coneixement de la trajectòria personal i política de Macià és molt útil per a mostrar el caràcter dinàmic de la història. No en va, entre el 1907 i el 1923, passà de ser un monàrquic espanyol a un independentista partidari de l’acció armada contra la mateixa monarquia que havia servit. Malgrat els honors que assolí a partir de 1931 com a President de la Generalitat, cal recordar que durant els anys anteriors els poders fàctics el consideraven un terrorista i un il·luminat. Però la seva evolució no fou un rampell ni un acte de follia, sinó el resultat d’un procés social viscut a la Catalunya dels anys 20 i 30 del segle XX, que féu transcórrer el regionalisme regeneracionista cap a postures sobiranistes i d’entesa amb les reivindicacions obreres; en aquest camí, marcat per la radicalització nacionalista de bona part de la petita burgesia urbana, és on fou possible l’aparició del lideratge de Macià.

Aquest caràcter dinàmic també el trobem en la mateixa estratègia independentista de Macià, que va variar i adaptar-se segons la conjuntura. En un primer moment copià el model irlandès (amb un front polític, un front militar i el recurs a la diàspora –catalans d’Amèrica) i posà en marxa una praxi insurreccional amb la creació d’Estat Català (juliol 1922), organització partidària de la separació per pactar després entre iguals una Confederació de Pobles Ibèrics. Aquest període donà peu a diferents episodis fallits com el Complot del Garraf (1925), els Fets de Prats de Molló (1926) o la Constitució Provisional de la República Catalana (L’Havana, 1928). La feblesa teòrica i organitzativa d’Estat Català explica, en última instància, l’adopció del possibilisme, que s’escenifica amb el Pacte de Sant Sebastià (1930) i es posa de manifest amb la renúncia de la República Catalana (1931). Si bé és gràcies a Macià que el gest revolucionari de Lluís Companys esdevingué un acte de sobirania, el 14 d’abril de 1931 fou en sí mateix un moment d’incerta glòria (en clara al·lusió a la novel·la de Joan Sales). La nova estratègia apostà per demorar la independència i acumular forces (catalanitzar la societat catalana) per assolir una majoria favorable a secessió, mitjançant el control de les institucions i d’ERC. Emperò, després de la mort de Macià (Nadal de 1933) i arran del desenllaç dels Fets d’Octubre (1934), aquesta opció possibilista també es demostrà inviable i, conseqüentment, el separatisme afrontà el període de guerra de 1936-1939 en condicions d’extrema feblesa.

Al marge de les consideracions sobre l’estratègia, hi ha altres aspectes de Macià igual de transcendents que cal tenir presents. Per exemple, la defensa de la llibertat nacional com a requisit per a garantir la justícia social, que avui identifiquem amb el binomi independència i socialisme; la denúncia implacable del regionalisme botifler de Cambó, que avui podríem traslladar a Duran i Lleida; o l’ideal iberista confederal, que avui podem transposar amb  l’aspiració d’una Europa dels Pobles.

I, finalment, cal destacar la perspectiva internacional del fet català defensada per Macià en la seva actuació política. A més a més dels posicionaments antiimperialistes, com fou el seu rebuig a la Guerra del Marroc o el suport a Gandhi enfront de l’Imperi Britànic, va proposar la internacionalització de la causa catalana, una reflexió que trobem clarament exposada en el fragment de l’article “Traient-se la careta”, publicat a Catalunya (Lleida, 1922), i que reproduïm tot seguit: “Ja es pot esforçar Cambó a reduir el plet de Catalunya a la categoria d’un problema intern de qualsevol província espanyola. Nosaltres, recordant que l’enjovament de Catalunya fou conseqüència de fets internacionals, seguirem amatents en l’enfocament internacionalista del nostre plet nacional, espiant l’hora favorable a l’alliberament de la nostra pàtria (…)”.

[publicat el 24/12/11 al Diari Gran del Sobiranisme]

Participació ciutadana: amb CiU tot continua igual de malament!

La reunió del Consell de Ciutat de Mataró, celebrada el 19 de desembre, havia de servir per fer la valoració de les propostes pel PAM2012; però, en canvi, va servir per evidenciar el fracàs de la participació ciutadana.

Ara mateix estem davant la incògnita del model participatiu promès per CiU. Diuen que volen revisar el model vigent, però de moment la dinàmica ha estat la mateixa que portava el PSC. Cal preguntar fins a quin punt podem donar per bona aquesta promesa? Ja cal que s’espavilin perquè de moment la FAVM (absent en el Consell de Ciutat) ja la tenen de cul i amb la mosca al nas!

El Consell de Ciutat va posar de manifest aquestes contradiccions. El teatre dels polítics, amb la desfilada dels regidors i les regidores del govern fent de vedettes no va colar i va quedar clar, tal com va denunciar la CUP, que no es poden fixar les prioritats del PAM sense un debat previ a cadascun dels consells territorials i sectorials.

El govern municipal va presentar un document valoratiu de les propostes plantejades pels diversos consells. Moltes de les actuacions van ser acceptades amb un SÍ que més aviat semblava un brindis al sol, amb els “ja ho fem” d’autocomplaença de sempre. Però aquestes propostes suposadament acceptades s’inclouen dins àmbits d’actuació molt genèrics que no recullen els nivells de concreció demanats pels consells territorials i sectorials.

Hi ha acceptacions parcials, que suposem que es plantegen a mitges per no haver de dir que no; per exemple, només cal veure la propostes referents a la millora de l’educació al barri de Cerdanyola, quan abans de tot potser caldria que els senyors i senyores del govern que ens expliquessin com s’ho pensen fer, tenint en compte que hi ha l’Escola Marta Mata que el curs vinent ja no hi cabran i també la situació del Coromines o de l’IES que farà falta d’aquí 2 anys?

Com hem d’interpretar el SÍ parcial a la proposta del consell de convivència de crear una Zona Escolar única? A qui beneficia això sinó a les privades concertades? Des de la CUP no compartim aquest criteri i apostem per millorar el sistema actual de zonificació i garantir el criteri de la proximitat. Si el problema són els guetos, no ho resoldrem pas a les escoles sinó amb polítiques socials i d’habitatge públic molt més eficaces.

Seguint en el capítol d’educació, si bé és cert que caldria revisar i millorar l’actual funcionament dels Programes de Qualificació Professional Inicial (PQPI), ens preocupa que es digui no a l’ampliació de l’oferta d’aquest recurs important per a plantar cara al índexs del 25% de fracàs escolar. 

El govern, amb l’excusa de la disponibilitat pressupostària, també va deixar un grapat de propostes “a estudi”, amb la vana pretensió que els membres del Consell de Ciutat, sense possibilitat de consultar els respectius consells i entitats, les prioritzessin.

Hem observat que, per norma  s’accepten totes les peticions d’estudi i de bona voluntat i, en canvi, es deixen a l’aire les peticions d’ampliació de serveis i infraestructures municipals que requereixen un compromís de despesa; un cas evident el trobem en les distintes propostes que fa el Consell de Benestar Social i Gent Gran o la petició de Consell de Convivència que fa el barri de Rocafonda en el sentit d’aplicar programes socials previstos a la Llei de Barris.

Quant a la mobilitat destaca la negativa a ampliar els serveis de Mataró Bus cap al Tecncampus i els polígons. Incomprensiblement, es rebutja l’adequació dels accessos al TCM per a vianants. Alhora es deixa “en estudi” les propostes òbvies i necessàries com són els dels aparcaments de bicis segurs i l’ampliació dels carrils bicis existents.

Amb aquest projecte de PAM, des de la CUP alertem del perill que representa la inclusió  d’una proposta d’impuls de l’ecoturisme i activitat hotelera a les Cinc Sènies, feta pel  Consell de l’IMPEM, perquè pot ser una excusa disfressada de color verd per afavorir els propietaris absentistes d’una zona que el que cal és desenvolupar-la com a espai agrari.

També destaquem la nostra estranyesa per l’acceptació de totes les propostes del Consell d’Igualtat d’oportunitats, quan sabem que les mancances i sol·licituds que es plantegen es van repetint any rere any. Entenem que caldria exigir el compliment dels compromisos i ser més ambicioses en aquest àmbit.

Quant a infraestructures, ens agradaria veure més concreció (on volen ubicar l’equipament polivalent per a actes de grans dimensions? serà cobert o tancat?) i també ens agradaria més voluntat d’optimitzar els recursos existents, per exemple pel que fa a biblioteques i sales d’estudi, que senzillament es podria començar a fer realitat fent més difusió de Pla Educatiu d’Entorn que ja contempla l’obertura de biblioteques i sales d’Instituts i escoles.

Finalment, veiem com a molt simptomàtic les negatives a les propostes juvenils de disposar d’espais autogestionats i de programes d’oci alternatiu. Per aquí no anem bé.

En resum, el Consell de Ciutat ha evidenciat que no n’hi ha prou amb bones paraules i que el govern de CiU, si no vol acabar perpetuant el model del PSC i fent bons els seus predecessors, s’haurà arremangar i modificar els mecanismes participatius obsolets.

Desemmascarem els botiflers!

L'Espanya de les Autonomies, instituïda per la Constitució espanyola de 1978, ha fracassat i representa una greu amenaça per a la nostra cohesió social. No és sols un problema d'espoli fiscal, perquè també hi ha un problema d'interessos de classe contraposats i que sols amb la independència es podran manifestar i superar sense interferències alienes pertorbadores.

L'estat actual dels Països Catalans és transitori. L'obediència als símbols i a les lleis antidemocràtiques d'Espanya són mostres d'una actitud suïcida. Ara i aquí, allò que val és la voluntat del poble català.

Cal, doncs, enfortir la mobilització i l'organització popular per restituir el poder i la paraula al poble català en base al dret d'Autodeterminació. Aquest camí cal fer-lo al marge de la legalitat espanyola. En aquest viarany no cal témer els representants del poder ocupant (PSC o PP) sinó "els traïdors que tenim dins de casa" (com afirmava F. Macià el 1922), que sempre cuiten a adular la Monarquia i a arreplegar les engrunes que transitòriament els concedeixen els governs de Madrid.
 
Per això cal estar alerta, mostrant les zigazagues i les constants contradiccions nacionals dels botiflers.

A Mataró, per exemple, cal denunciar la postura servil del govern municipal de CiU, que enguany ha decidit mantenir la celebració de l'acte institucional del Dia de la Constitució espanyola. Aquest és un acte que fou imposat el 2007 pels espanyolistes del PPSOE, que només serveix per cantar les glòries d'una Transició que no fou modèlica ni pacífica i d'un text constitucional que barrà el pas a les opcions republicanes, socialistes i independentistes. Mantenir aquesta celebració és un anacronisme propi de patriotes de cap de setmana, que no són conseqüents. Per sort, el temps posa a casdascú al seu lloc.

 (el govern de CiU llepant el cul a la Corona espanyola. Barcelona, 14/12/11)

(empresaris botiflers "ofrenant" un iot al Rei d'Espanya)

 

No esperis salvacions supremes de déus, de reis ni de tirans

En l'economia capitalista l'altruisme no existeix, de la mateixa manera que no existeix l'interès general sinó els interessos de classe. Potser, per això, em miro de reüll aquells que pidolen a l'estat ocupant els 759 milions d'euros en infraestructures contemplats a la disposició addicional tercera de l'Estatut i en canvi ni es plantegen l'opció de la independència. Igualment, no me'n refio d'aquells que esperen que Europa ens traurà de penes i de passada aprofiten l'ocasió per liquidar els nostres drets laborals. I, naturalment, per això, tampoc em solidaritzo amb aquells que després de justificar les retallades confien resoldre el malestar social donant suport a iniciatives com la Marató de TV3 o el gran recapte d'aliments.

El materialisme i la dialèctica marxista són en aquests casos la millor eina per destapar els anomenats interessos generals i l'idealisme que promou la ideologia dominant. 

Fent pedagogia de l’oprimit: el present és de lluita, el futur és nostre

(Foto: E.S. / www.mataroradio.cat)

Ir a descargar 

La tertúlia política de Mataró Ràdio de novembre s’ha centrat en l’anàlisi dels resultats de les eleccions espanyoles del passat 20 de novembre. Hi han participat Marcel Martínez (CiU), Ivan Pera (PSC), Adam Alonso (PP), Miquel Canal (ICV) i jo mateix en representació de la CUP.

Després de les llepadetes i les floretes dels partits que s’han presentat en aquestes eleccions, m’ha tocat explicar perquè em postulat l’abstenció. Bàsicament, he argumentat que per a l’esquerra independentista és una qüestió de principis, perquè guanyés el PP o guanyés el PSOE ja sabíem que el poble català en sortiria perdent i que aquí qui realment dicta la política de veritat és la banca (el Banc Central Europeu). He felicitat els espanyols residents a Catalunya que han pogut exercir el vot, però he lamentat que hi hagi tants catalans que continuen dipositant les seves esperances en un marc jurídic i polític que no reconeix el nostre dret d’autodeterminació, nega els Països Catalans i imposa els interessos de les classes dominants. 

Més endavant he retret el cofoisme de CiU, perquè aquesta formació, tot i els 16 diputats que ha obtingut, és irrellevant en el joc polític espanyol, a no ser que faci servir el conte del “pacte fiscal” com a excusa per arribar a una entesa amb el PP, la qual cosa seria una nova renúncia històrica pel que fa al seu llistó de drets nacionals. Si això passa, aleshores, els crits d’independència del jovent de CiU durant la nit electoral o la promesa d’una “transició nacional” quedaran en un no res. Calen fets i no paraules! Definitivament, davant de l’escenari polític que s’ha configurat a Espanya, el meu pronòstic és que malgrat les banderes amb què s’embolcallen, CiU i PP no trigaran a entendre’s perquè comparteixen els mateixos interessos de classe.

En la següent intervenció he manifestat la meva sorpresa davant les paraules del representant del PSC en què feia defensa abrandada de la sobirania del Parlament de Catalunya davant del llop del PP. Necessàriament, he hagut de recordar que el PSOE és un llop amb pell de xai tan neoliberal com el PP i he posat de manifest el patètic paper d’un partit que ha concorregut a les eleccions amb la Sra. Chacón com a cap de llista, justament la Sra. Chacón! una persona que s'ha destacat per haver aplaudit la sentència del Tribunal Constitucional espanyol i per haver-se passat la sobirania catalana i l’Estatut de Catalunya per l’entrecuix.

En segona instància, responent a les crítiques a la no participació de la CUP en aquestes eleccions, he intentat fer un xic de pedagogia explicant que entenem que Espanya és irreformable i que de Madrid mai n'obtindrem res de bo. He manifestat que l’estratègia independentista catalana que defensa la CUP, a diferència d’ERC, no passa per les institucions espanyoles ni per l’obediència a la legalitat del Regne d’Espanya. Nosaltres fem  igual que han fet i fan moltes nacions ocupades que lluiten per la seva llibertat. He posat l’exemple de Palestina, on a cap palestí se li passa pel cap esperar que la seva llibertat vindrà de la mà del parlament de Tel-Aviv. Aquesta comparació no ha agradat gens a la resta de contertulians, sobretot al del PP, que m’ha volgut donar a entendre que Espanya és un model de pau i de democràcia. No me n’he pogut estar... i per exasperació del representant del PP, he recordat que històricament els espanyolistes han matat i han exercit la violència contra el nostre país (i continuen fent-ho de forma episòdica) i, tot i que sembla que ara estan més calmadets, això no exclou que en un futur hi tornin. Aquest últim comentari ha servit d’excusa perquè el representant del PSC em pengés la llufa de “nacionalista violent radical”...

Pregunta final: i ara què? Resposta: toca continuar lluitant a peu de carrer, des de la proximitat, a les nostres ciutats, mobilitzant i organitzant la ciutadania, plantant cara, defensant els drets socials i preparant la ruptura amb l’Estat espanyol.

La llibertat no es pidola a Madrid: 20N abstenció!

Espanya no es pot reformar. El millor és no votar a les eleccions espanyoles del 20-N, tal com demana la CUP. 

És un error que l'independentisme i les esquerres catalanes participin en les eleccions d'un marc nacional aliè (Espanya) creat, precisament, per a defensar els interessos de les classes dominants (capitalisme) i negar l'existència dels Països Catalans.

Tal com explicà Jordi Arquer a El futur de Catalunya i els deures polítics de l'emigració Catalana (Mèxic: 1943), en la democràcia espanyola els vots dels Països Catalans sempre seran minoria i sempre estaran subjectes a les decisions d'una majoria aliena. 

El Regne d'Espanya ha estat i continua sent un estat imperialista dins del qual la paraula del poble català no val res. Les concessions sempre seran provisionals i modificables segons el seu arbitri, tal com succeí amb la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (2006). 

El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. La seva raó és garantir, per tots els mitjans, la unidad de destino. Que guanyi el PP o el PSOE és indiferent i irrellevant, perquè els drets democràtics del poble català sempre estaran trepitjats tant per uns com per altres i això només canviarà el dia que siguem capaços d'autodeterminar-nos i bastir un Estat propi que garanteixi la nostra sobirania nacional i els interessos de les classes populars.

Fèlix Cucurull, en un article clarivident publicat al diari Avui (10/08/1978), explicà que "Des de les Corts de Cadis s'inicià el camí d'un parlamentarisme espanyol que, consagrant els decrets de Nova Planta, arraconava democràticament les institucions nacionals catalanes que prèviament havien estat suprimides per la força de les armes, els catalans, amb poques excepcions, quan han anat a Madrid no ha estat per exigir que ens fossin restituïts els drets nacionals -tots els drets nacionals-, sinó per pidolar".

Malauradament la Catalunya del sí bwana persisteix i perpetua el rol mendicant de tots els catalans que han anat a Madrid. Aquests polítics que ara volen representar-nos al Congreso de los Diputados no tenen ideologia i no confien en la força del poble, simplement, perquè avantposen llurs interessos de classe.  Parafrasejant el discurs de Salvador Seguí a l'Ateneo de Madrid (1919), si algun dia conquerim la llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs seran aquests polítics botiflers, perquè als Països Catalans com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia.

Oprimits - Sa Balanguera

L'Informe Diagonal

“Informe Diagonal o com aturar l’independentisme” de Josep Gimeno és un exercici pedagògic de política ficció estimulant que posa damunt de la taula els punts forts i els punts febles del projecte independentista català.
 

En primer lloc cal imaginar –no cal ser massa imaginatius!- que un bon dia els poders fàctics de Madrid encarreguen la redacció d’un manual antiindependentista a un selecte grup de botiflers. Després de quatre mesos de treball en un despatx de l’Avinguda Diagonal de Barcelona, remeten un informe on expliquen el creixement de l’independentisme català, proposen accions i un argumentari per a combatre’l i preservar la unitat del Regne d’Espanya.

A l’informe s’hi exposen tres grans línies de contenció de l’independentisme: l’econòmica, la política i la social.

En l’àmbit econòmic es nega qualsevol temptativa de bilateralitat i concert econòmic; es planteja un acord PP-PSOE i un acostament del PP a CiU, sobre la base d’un pacte fiscal entès com a una reducció tàctica del dèficit fiscal però sense posar fi a les bases de l’espoli. Els espanyolistes consideren la crisi econòmica com una bona oportunitat per debilitat l’independentisme, però adverteixen que “també podria tenir un efecte bumerang si no es redrecen les xifres macro i microeconòmiques. Un eventual rescat financer  -a l’estil portuguès, irlandès o grec- podria generar una situació de malestar tan elevada a Catalunya que engreixaria l’independentisme de tal manera que fos impossible aturar aquest moviment...” (p. 121). Coincideixo plenament amb aquesta última reflexió perquè, ben mirat, el col·lapse econòmic espanyol és l’escenari més plausible d’una ruptura; per això, cal estar preparats perquè quan arribi el moment la indignació s’expressi en clau independentista.

En el vessant polític s’insisteix en un pacte PP-PSOE per la recentralització de l’Estat espanyol i la recuperació de competències que havien estat transferides a les autonomies. No cal esperar a què la Moncloa torni a estar a mans del PP, perquè bona part d’aquest guió ja s’està aplicant (per exemple, amb la reforma exprés de la Constitució espanyola de 1978 o amb la bancarització de les caixes d’estalvi).

Els aspectes socials són, sense cap mena de dubte, els més corrosius perquè plantegen la fractura social com a estratègia de contenció de l’independentisme. En primer lloc s’advoca per augmentar la pressió sobre la llengua catalana (això ja és un fet d’ençà que s’han derogat alguns Reglaments d’ús o la immersió lingüística a les escoles). Paral·lelament, es proposa crear el màxim de traves a la integració de la nova immigració. Aquesta estratègia encaixa perfectament amb els discursos xenòfobs en auge i se centra en reduir l’ús del català entre la immigració, aniquilar les legislacions integradores i controlar (instrumentalitzar) les associacions d’immigrants. El desarrelament i l’alienació nacional de la immigració és un dels objectius estratègics de l’espanyolisme i d’aquesta manera reconeixen “aconseguiríem engreixar la bossa de partidaris de la unitat d’Espanya a Catalunya fins a minoritzar l’independentisme gradualment” fet que el “convertiria en una mena de reducte radicalitzat i folklòric sense cap opció a fer realitat el seu projecte polític” (p.61)

Gimeno posa al descobert els quatre principals eixos del discurs independentista, que cal conèixer bé per a saber desmuntar els arguments espanyolistes:

1. -          Negació del dret de decidir.
2. -          Inviabilitat econòmica d’un estat català.
3. -          Exclusió de la Unió Europea.
4. -          Divisió social.

Ara bé, la metodologia de Gimeno no és, com podria semblar, innòcua i neutra. En aquest sentit, cal fer les següents consideracions crítiques:

- Constata, mitjançant els estudis i les enquestes publicades a la premsa, l’augment de la consciència independentista. Atribueix aquest creixement a la modernització discursiva, la transversalitat i la capacitat d’integració de l’independentisme. Emperò, jo penso que obvia que el creixement de l’independentisme és, sobretot, el resultat reactiu a l’increment de l’opressió nacional, que ha fet més visibles les reivindicacions i l’alternativa política de l’independentisme.

- Parteix  d’una perspectiva regionalista, circumscrita a la Comunitat Autònoma de Catalunya, i que menysté l’articulació dels Països Catalans, que són –no ho oblidem- la principal bèstia negra de l’espanyolisme i de l’Estat espanyol. L’autor despatxa la qüestió dels Països Catalans com si es tractés d’una dèria d’una part reduïda dels integrants de l’independentisme. Davant d’aquesta consideració cal preguntar-se si es pot ser independentista i alhora renunciar als Països Catalans? i quina mena d’independentistes són aquells que acaten el marc territorial imposat pels estats opressors?

- Redueix la política a l’acció institucional. Situa l’acció institucional en les coordenades del Parlament autonòmic de Catalunya, i es limita a dues possibilitats: fer una declaració unilateral d’independència o bé a convocar una consulta sobre la independència. Es marginen o releguen altres àmbits de lluita fonamentals com la lluita ideològica (tot i que l’esmenta en relació al control espanyolista dels mitjans de comunicació, Internat i altres espais de socialització simbòlica com l’esport). S’obvia el fet que per exercir el dret de decidir (autodeterminar-se) no basta amb diputats o regidors, cal que el poble estigui organitzat. En aquest sentit, resulta decebedor que enlloc s’esmenti el paper cabdal de les organitzacions sindicals i populars en un procés d’independència, que en certa mesura reflecteix la principal mancança d’ERC i de les formacions satèl·lits (Reagrupament i SI).

- La insistència en la transversalitat implica, de forma lògica, la incomprensió del paper de la CUP, referent de l’independentisme d’esquerres, de la qual s’esmenta pejorativament “el seu cec aferrament a una ortodòxia política”(p.51).

- Es prescindeix de qualsevol anàlisi dels interessos de classe inherents en el sistema de partits polítics. Si bé és cert que una part important de la massa electoral de CiU vol la independència, la realitat és que està votant una formació que defensa una interessos de classe i nacionals contraris a la llibertat del poble català. És a dir, es confon el desig amb la realitat.

- Finalment, se sacralitza el paper de la Unió Europea (UE), que se situa com el marc de referència ineludible d’un futur estat català. L’autor avala les tesis que consideren la UE com la garantia per a l’existència del nou estat català i per a una resolució pacífica del litigi amb Espanya.

Els drets socials i l'Estat. Notes a les reflexions de Tony Judt

En l'assaig "El món no se'n surt. Un tractat sobre els malestars del present" (La Magrana.- Barcelona, 2010), l'historiador britànic Tony Judt parteix de la premissa que la "desigulatat és corrosiva". Per justificar-ho fa una brillant anàlisi de les greus conseqüències (en la salut, en l'educació, etc.) que comporten les retallades de drets socials encaminadaes a desprendre's de l'Estat assistencial seguint el model dels EUA i la Gran Bretanya; i, per contra, ofereix xifres compratives molt significatives que demostren els beneficis d'aquells països amb menor desigualtat d'ingressos i amb una àmplia cobertura pública sufragada amb una fiscalitat progressiva (model keynesià o escandinau).

És interessant l'apartat dedicat a les privatitzacions on explica que "L'única raó per la qual hi ha inversors privats disposats a adquirir béns públics sense rendibilitat aparent és perquè l'estat n'elimina o en redueix l'exposició al risc" (p. 98), és a dir, entre tots paguem els costos i ells (les empreses privades) s'enduen els guanys.

També és suggerent la seva crítica als indicadors macroeconòmics en què es fonamenta el pensament únic neoliberal i es justifica el creixement il·limitat del capitalisme globalitzat: "no és veritat que una economia creixentment globalitzada tendeixi a igualar la riquesa: es tracta d'una defensa de la globalització oferta per la majoria dels seus admiradors neoliberals. Mentre les desigualtats esdevenen efectivament menys marcades entre països, els desajustaments de riquesa i pobresa dins dels països estan, de fet, augmentant. A més, la mera expansió econòmica sostinguda no garanteix ni la igualtat ni la prosperitat, ni tan sols és un índex fiable de desenvolupament econòmic" (p.158). L'exemple del creixement econòmic de la Xina és determinant, per molt multimilionaris que hagin sorgit en aquest país, la immensa majoria de la població xinesa viu amb salaris de misèria i també amb "drets rebaixats" que qüestionen l'analogia "creixement econòmic capitalista = democràcia".

Judt defensa aferrissadament el Welfare State, però ho fa des d'una perspectiva ahistòrica i molt elitista. D'una banda obvia el fet que els drets socials conquerits són el producte de la lluita de classes i no pas de l'alçada moral dels dirigents polítics d'un o altre país. I, paral·lelament, amaga l'evidència que la Unió Soviètica, amb tots els seus defectes, va ser el detonant de les concessions socials fetes per les burgesies occidentals, que davant del perill "roig" van optar per entendre's amb la socialdemocràcia per mantenir l'status quo. Malgrat que el llibre de Judt sigui un èxit en els rengles dels progressistes més nostrats, amb aquestes formulacions la socialdemocràcia no deixa de ser una part del problema i, per tant, difícilment podrà capgirar el curs de la història.

Finalment, cal remarcar l'anàlisi que fa sobre la importància del paper de l'Estat, evidenciant la fal·làcia dels seus detractors, els "Chicago boys" i els seus mentors ideològics (Karl Popper, Ludwig von Mises, Friederich Hayek, Joseph Schumpter o Peter Drucker) que preconitzaven una era postnacional de societats basades en l'economia de lliure mercat i exemptes de qualsevol intervenció o regulació per part de l'Estat. Ara bé, en l'actual context recessiu resulta que l'Estat ha emergit de nou com a l'únic refugi possible, tant pels bancs que han originat la crisi com per a la classe treballadora que la pateix. Des d'una perspectiva independentista catalana, tal com apunta Albert Botran a La Veu del Moviment de Defensa de la Terra (núm. 95 / juny de 2011), aquest és un aspecte determinant en la defensa d'un estat propi.

Independentistes fins a la Sopa!

Sopa de Cabra van ser un referent musical del Rock Català fins que van renegar del seu públic i es van passar a cantar en espanyol; suposo que per pasta. Quan van veure que a Espanya no els volien perquè eren catalans, aleshores, van rectificar i tot i que van enganxar un públic més jove el mal ja estava fet i l'etiqueta de traïdors i "pesseteros" ja la tenien de per vida. 

Segons informa en Roger Palà, el retorn de Sopa als escenaris el 2011 ha volgut esborrar aquesta taca negra del seu historial i recuperar la complicitat de tots els qui vam seguir-los incondicionalment (molts amb l'estelada al coll). El fet que Gerard Quintana ara digui que la independència "és l'únic camí" em deixa perplex; de fet aquest canvi de registre no m'estranyaria que també l'hagin fet per pasta, però si ho diuen de veres, això és collonut!

El paper de l'esquerra independentista

A la xerrada "D'on ve l'Esquerra Independentista?", organitzada per l'Ateneu Popular de les Corts, m'han preguntat per l'independentisme de dretes. Per no fer-me escàpol reconec que sempre hi ha hagut patriotes conservadors i gent d'ordre partidària de la independència, però adverteixo que la història és tossuda i demostra que el gruix de les classes dominants autòctones sempre han estat botifleres i lligades a Espanya avantposant els seus interessos de classe per sobre de la fidelitat a la Nació catalana.

Em sembla fantàstic que el Sr. Pujol o el seu fill prediquin l'independentisme, però a més de les paraules calen fets. És ben cert que CiU podria ser la força motriu d'un sobiranisme de dretes, però ara mateix les seves aliances polítiques amb el PP -els enemics del nostre poble- els perpetuen en una posició de ploricons incompresos dins l'Espanya intolerant.

Pidolar un pacte fiscal -tal com ara proposa CiU- no és la solució i això s'ha fet més evident després de la sotragada de l'Estatut. El regionalisme i les autonomies espanyoles ja són part d'un passat que encara subsisteix i es resisteix a desparèixer però que ja no dóna per a més. Això mateix ja ho reconeixen fins i tot els sectors socials i les forces polítiques que fins fa quatre dies emparaven l'status quo de la transició postfranquista. Els botiflers estan descol·locats i fora de joc perquè la consciència independentista s'ha disparat, perquè les mobilitzacions els deixen en evidència i perquè saben que ja no tenim por. Però desenganyem-nos, una flor no fa estiu i els botiflers no canviaran mai de bàndol per pròpia voluntat.

La reforma exprés de la sagrada Constitució espanyola de 1978 ha estat l'estocada final. Els espanyolistes ho saben i per això empren l'únic recurs que els queda: fracturar la societat catalana impedint que les classes populars se sumin en massa a l'alternativa independentista (ja cal que ens preparem ara que el PP pot tornar a manar al Regne d'Espanya!). Aquí està la veritable batalla, perquè la realitat és que el nostre allliberament mai vindrà de la mà dels botiflers (lacais amadrilenyats i llepaculs de la Moncloa - tal com els anomenava el poeta Pere Quart), sinó de les classes populars que conformaran la majoria social a favor de la independència. A partir d'aquí, l'abast territorial de la futura República Catalana, el nivell d'aprofundiment democràtic o les transformacions socials que tant anhelem únicament dependran del grau de la consciència de classe i de la força de les organitzacions d'esquerres. Aquestes són, doncs, les tasques que hom reserva a l'esquerra independentista en els propers anys. 

La incorrecció dels poderosos

La traducció catalana The Retreat of Reason d'Anthony Browne, és un autèntic manual neocon en el qual pouen bona part de les fòbies dels "nostres" polítics, intel·lectuals i comunicadors d'ordre (Boi Ruiz, Josep Anglada, Salvador Cardús, J. B. Culla, Pilar Rahola, Josep Cuní i companyia).

Llegir aquest assaig després dels aldarulls del passat mes d'agost a Londres i altres ciutats angleses resulta còmic i premonitori, justament perquè les receptes preconitzades per Browne han contribuït a agreujar el conflicte de classes que tant s'eforça a ocultar. L'esclat social viscut a Anglaterra palesa la manca d'una consicència política d'esquerres i d'uns objectius socials transformadors, en aquesta tessitura les accions del lumpenproletariat no poden aspirar a res més que a episodis de caos intermitent, que d'aquesta manera contribueixen a retroalimentar els discursos reaccionaris de les classes dominants.

Browne, assessor de l'actual alcalde conservador de Londres, esbossa les idees força d'un capitalisme neoliberal en ascens arreu d'Europa, que justifica la discriminació salarial de les dones, l'exclusió de la població de religió musulmana o de les persones que provenen de països musulmans, que són sibil·linament  qualificats com a potencials terroristes i com a una amenaça contra dels drets humans; que restableix els valors del xovinisme fins al punt d'enorgullir-se de les agressions imperialistes perpetrades per Occident i culpabilitzar els països empobrits de llur misèria; que legitima sense manies l'Estat d'Israel i desqualifica la solidaritat amb el poble palestí; que nega l'evidència del canvi climàtic; que repeteix com un mantra el suposat fracàs del "marxisme" i de les esquerres alhora que proposa aplicar mesures classistes com la privatització dels serveis públics bàsics (com la sanitat) o aplicar mesures en favor de la baixada d'impostos.

Els fets demostren que aquestes propostes neoliberals, que fa més de trenta anys ja van començar a ser assajades manu militari a Xile, i que ara s'apliquen a casa nostra en nom de l'economia de mercat són políticament errònies i socialment nocives per a les classes populars.

Per tant, què és o no és políticament correcte? La resposta dependrà del punt de partida de cadascú, o més ben dit dels interessos de classe que hom defensa. Ara mateix, l'hegemonia de les idees socialdemòcrates ha cedit pas a un pensament conservador i capitalista a ultrança, que ens obliga a plantar batalla ideològica per defensar uns principis ètics essencials i universals, com són la igualtat i la solidaritat, sense els quals la llibertat esdevé paper mullat, facilitant l'adveniment d'un nou feixisme.